Poemes de Marià Manent

L'ombra

Tristesa perfumada, rossinyol de la nit:
amb sospirs, al meu son vas fent una corona.
El coixí feia olor de taronger florit,
oh rossinyol, colgat d'estrelles i d'aromes!
Però, si em desvetllava, he vist que era de neu
el jardí, i aquella Ombra hi venia daurada:
i es glaçava un somriure entre sa boca lleu,
com l'aigua de la nit dins una rosa amarga.
Vés al poema sencer

A mitjan setembre

Llarga com la carena, sobre el riu,
cada matí s'adorm la boira clara.
On són els lliris? S'ha tornat esquiu
el sol adesiara.

Però canten aloses cel amunt
i fan les herbes una olor més forta.
La vidiella no és un blanc repunt,
sinó una seda morta.

Amb cent ulls grocs ens mira el codonyer
quan el reflex de l'aigua se'ns apaga.
L'argent de l'albereda té el primer
tremolor d'un or vague.

No veureu a la posta aquells nacrats
dofins del juliol. És grisa i bistre.
La guineu caça vora els espadats
amb un lladruc sinistre.

I les aglans madures, pel camí,
es desprenen del calze. L'avellana
dringa pels sacs. La poma fa venir
el gaig a la solana.

I si l'avellaner duu el fruit vinent
en verdes arrecades, és vermella
la pinassa, i les flors, vora el torrent,
es parlen a l'orella.
Vés al poema sencer

Trèmula llum, olor de vinyes

Trèmula llum, olor de vinyes, flabiol 
d’un rossinyol ardent, que es lamenta i oblida. 
Casta entre els arbres com una verge adormida, 
una línia de blats ondula en el pujol.

Pur ocell de la nit, que l’estel esgarrifes 
amb l’ànima sonora i plena de lament; 
les roses mortes fan com pàl·lides catifes 
on es perd, errabunda, la llum del pensament.

Vora el plor d’un estel hi ha el perfum d’una rosa 
silenciosa i tímida, sota un cel massa pur. 
Et donà més aroma aquest plor de l’atzur, 
oh casta melangia de l’ànima reclosa!

I, mentre sobre el pit de cada Primavera 
ton plor serà immortal, pur ocell de la nit, 
morirà imperceptible el meu plany, esvaït 
vora un doll de perfum, oh ma rosa lleugera! 

Vés al poema sencer