Poemes de Marina Antúnez

La tria

I tu, què en vols, del món?

Viure-hi, i veure-hi

per aturar amb el temps l’esvoranc

que només porta riuades

i mirar amunt, ben ampla,

on hi retrobo les companyes que,

amb la justa distància d’inevitables dies

m’estimen tant, i m’estimo sempre.

Vés al poema sencer

Vetllarem

Serà el silenci
qui s’emporti enllà l’onada
i quan creixi la vesprada
voldrem aquells qui
amb ella també se’n van,
i des d’aquí, sense sorra ni sal,
vetllarem aquells morts d’aigua salada.
 
Vés al poema sencer

Pinsà content

Refilant al replà perfumat
per les restes del pa que han volat
al més gran dels germans quan sortien cridant
per anar, pilota en mà
a jugar a la plaça
hi ha un pinsà que refila content
perquè el vent fa avinent que la gent
abandona l’aliment que amatent
ha caçat amb el bec l’innocent
pardal d’ala blanca.
 
Vés al poema sencer

Trencadís

Es trenca l’os i el crit
s’obre en medul·la,
no queda res cosit
que la sutura,
un cop el cos vençut
pren la mesura
vol fer-se fort, adust,
tu n’ets cabuda,
just t’has endut al pit
el crit obscur, cosit
i jo n’he escrit, has vist,
un vers d’enterro. 
 
Vés al poema sencer
Més poemes