Poemes de Marina Antúnez

Amb el cor

Si omples el cor de sal
s’eixuguen les llàgrimes,
s’eixuga la sang.
 
Si omples el cor de sorra
no sents res, tot mut,
els records esborrats.
 
Si omples el cor de sucre,
s’enganxa la sola del temps
en un passat massa ample.
 
Si omples el cor d’aigua,
flueix la memòria,
la mateixa, ans tota nova.
 
 
Vés al poema sencer

Cor de bou

Un cor de bou
per a tu tinc ja al cistell
a l'ombra del til·ler que dorm
les hores del vespre dolç
de mel vessada al poal
terrós de fang humit a l'ombra
del til·ler on jau
el cistell de cols
i un cor de bou.
Vés al poema sencer

Soroll de maduixa

Crec, crec que s’enfonsa
la dent al fruit vermell
d’imprudent desig carnal
sense ser sonora, sola
suqueja la teva barba
sota el sol, dolça maduixa
de ventre xupada d’aigua
la gola que t’omple l’aire
del plaer del viu infern.
Vés al poema sencer

Qui sóc, jo?

Volia deixar de ser per ser
qui tu vols que jo sigui
sabent que potser
deixaré de ser
Jo.
 
Vull ser perquè no sóc
qui tu vols que jo sigui
sabent que mai més
deixaré de ser
Jo.
 
Vés al poema sencer

Quan la felicitat era rosa

Quan la felicitat era rosa
volaven pels prats de dia els papallons
i de nit les falenes de cendra verge
i tu i jo fèiem a l’herba cabussons.
 
Quan la felicitat era verda
no hi havia confins impossibles
ni barricades de gegant
que no es poguessin trencar jugant.
 
Quan la felicitat era groga
espontàniament els ocells cantaven
i naixien polls a cada instant
de jovencella revolada.
 
Quan la felicitat era blava
la mare confiava al vol la tornada
i la calma a la vesprada
retornava a ordenar la joca.
 
Quan la felicitat era rosa
la gran curava a l’altra
les ferides obertes i es tancaven
amb el que la companyia dava.
 
La felicitat s’ha tornat grisa i vermella
els esquitxos vencen els desitjos
i les virulentes dentades,
roents, fan mossegades.
 
 
Vés al poema sencer

Del desig, una vida

Un punt al front, que es converteix en piga,
marca el final del meu desig
que em va fer mare, un dia,
ja no sabria dir quan.
 
T’estimo tan, sense saber-ne encara,
que he volgut morir per tu
i viure’t intensament aquest
i cada un dels dies.
 
M’estimaràs encara, quan siguis lluny?
M’agrada creure que sí,
no seràs un préstec d’aquell desig
que va quedar fet piga.
 
I mentre em miro el melic m’adono
que on hi cabies tu, petita,
ara s’hi forma una arruga,
jovencella encara.
 
 
Vés al poema sencer

Passejant per la platja de Pals

Tercer Premi Poemestiu La Vinyeta 2016

Amb sol i sola

passejant per una duna

des de Pals fins al riu Ter

despullo les sabates de peus

i nus a la sorra empordanesa

sento les pessigolles,

juganeres un cop més.


I a la desembocadura m’acosto

on brolla la vida i el sol

que brillant s’atura

al vèrtex més blau,

allà on des de la vora,

el mar no té final.
Vés al poema sencer

As-sol-ada

La noia de vestit blanc es passeja
pel fil més prim del cel de la vesprada
ressegueix amb ulls de sal una volada
de gavina sorneguera que s’enfada.
 
Sola al vent, se’n va la fada
de vestit blanc que porta encara
i surt de dins la boja i sadollada
hora golfa del desig amb l’última besada.
 
Avui , finalment, queda atrapada,
s’ensorra el peu de la passada
i l’altre, que coix, segueix tornada
es capbussa a l’aigua, tota l’Ada.
 
Vés al poema sencer

Jo et vull així,

de paraules amb segones

que sempre tornes a parir,

amb somriures radiants al matí,

i, a la nit, sempre fidel al teu dir

de cadència dolça sense fi.



Jo et vull així,

orgullós del moianès,

de botifarra bona i espetec,

que a Sabadell n’hi diríem petador

si bé acceptem la transgressió

de rebò que és, carai!



Jo et vull així,

amb llavis amples per besar

i amb un somriure a cada mà,

amb la mirada ferma com el pas

que a Esplugues em vas donar,

per primer cop, ja fa.



Jo et vull així,

per caminar al teu costat

de Collsuspina a Castellcir,

de nord a sud, mirant enllà,

per tornar sempre a carenar

junts i fent peu sense finar.



Jo et vull així,

sentint-me el cor bategar

com el primer cop que et vaig trobar

a la catedral de Barcelona,

que allà els mots es van tornar

dels colors que al cor vaig pintar.



Jo et vull així,

ai, amor, que t’ho he de tornar a dir!

perquè si un dia deixés de sentir

això que em fa sentir tan feliç

pessiga’m fort que més no vull dormir

si somniant no et puc sentir.



Jo et vull així,

ara i aquí,

ben desperts,

i amb els braços oberts,

a tot el que encara ha de venir.

Jo et vull, sí.
Vés al poema sencer

Tornassol

Curiós vestit, el tornassol,

blau el costat, lila l’enfront

quan rebot al teu front torrat

pel sol groc que s’ha enganxat

al vèrtex dret del paper tornassolat,

verdós a dalt, partit en dos,

pel vermell suau del teu jersei

de coll mao, gastat.

Gran amant, el tornassol,

concubina del blanc,

marit del negre i el cian,

poligàmic en taronja i d’or,

turquesa, sèpia, beix, morat,

camaleó sense compassió

dels meu estat difuminat.
Vés al poema sencer

A la punta

Guia d’un sol ull de 180º

llum en la foscor del poeta

somni de marineres barques

i malson després de les tempestes,

impassible, trontollant a la punta

de la roca més petita,

de totes, la més fonda i solitària,

no hi ha res que deturi

la teva estança secular.
Vés al poema sencer

Mare, on ets?

Mare, ensenya’m a parlar,

ensenya’m a dir el que no puc explicar

i fes-me en boca un elixir més dolç

que m’ajudi a deixar de pensar.


Mare, et cullo mots del temps

però no sé si vas o vens

tan lluny, oh, que ja no hi ets

o segurament no em sents.


Mare, no et veig perquè el cel trona

i em força a tancar els ulls

i fer-me sord d’orelles i boca

per no ser mort d’un tret.


Mare, si t’he tingut tota per mi

bressol dels meus desmais

ara ni la cançó no em val

com a consol del mal.

Mare, em moro.
Vés al poema sencer