Quan la felicitat era rosa

Quan la felicitat era rosa
volaven pels prats de dia els papallons
i de nit les falenes de cendra verge
i tu i jo fèiem a l’herba cabussons.
 
Quan la felicitat era verda
no hi havia confins impossibles
ni barricades de gegant
que no es poguessin trencar jugant.
 
Quan la felicitat era groga
espontàniament els ocells cantaven
i naixien polls a cada instant
de jovencella revolada.
 
Quan la felicitat era blava
la mare confiava al vol la tornada
i la calma a la vesprada
retornava a ordenar la joca.
 
Quan la felicitat era rosa
la gran curava a l’altra
les ferides obertes i es tancaven
amb el que la companyia dava.
 
La felicitat s’ha tornat grisa i vermella
els esquitxos vencen els desitjos
i les virulentes dentades,
roents, fan mossegades.
 
 

Del desig, una vida

Un punt al front, que es converteix en piga,
marca el final del meu desig
que em va fer mare, un dia,
ja no sabria dir quan.
 
T’estimo tan, sense saber-ne encara,
que he volgut morir per tu
i viure’t intensament aquest
i cada un dels dies.
 
M’estimaràs encara, quan siguis lluny?
M’agrada creure que sí,
no seràs un préstec d’aquell desig
que va quedar fet piga.
 
I mentre em miro el melic m’adono
que on hi cabies tu, petita,
ara s’hi forma una arruga,
jovencella encara.
 
 

Passejant per la platja de Pals

Amb sol i sola

passejant per una duna

des de Pals fins al riu Ter

despullo les sabates de peus

i nus a la sorra empordanesa

sento les pessigolles,

juganeres un cop més.


I a la desembocadura m’acosto

on brolla la vida i el sol

que brillant s’atura

al vèrtex més blau,

allà on des de la vora,

el mar no té final.

As-sol-ada

La noia de vestit blanc es passeja
pel fil més prim del cel de la vesprada
ressegueix amb ulls de sal una volada
de gavina sorneguera que s’enfada.
 
Sola al vent, se’n va la fada
de vestit blanc que porta encara
i surt de dins la boja i sadollada
hora golfa del desig amb l’última besada.
 
Avui , finalment, queda atrapada,
s’ensorra el peu de la passada
i l’altre, que coix, segueix tornada
es capbussa a l’aigua, tota l’Ada.
 

Sí

Jo et vull així,

de paraules amb segones

que sempre tornes a parir,

amb somriures radiants al matí,

i, a la nit, sempre fidel al teu dir

de cadència dolça sense fi.



Jo et vull així,

orgullós del moianès,

de botifarra bona i espetec,

que a Sabadell n’hi diríem petador

si bé acceptem la transgressió

de rebò que és, carai!



Jo et vull així,

amb llavis amples per besar

i amb un somriure a cada mà,

amb la mirada ferma com el pas

que a Esplugues em vas donar,

per primer cop, ja fa.



Jo et vull així,

per caminar al teu costat

de Collsuspina a Castellcir,

de nord a sud, mirant enllà,

per tornar sempre a carenar

junts i fent peu sense finar.



Jo et vull així,

sentint-me el cor bategar

com el primer cop que et vaig trobar

a la catedral de Barcelona,

que allà els mots es van tornar

dels colors que al cor vaig pintar.



Jo et vull així,

ai, amor, que t’ho he de tornar a dir!

perquè si un dia deixés de sentir

això que em fa sentir tan feliç

pessiga’m fort que més no vull dormir

si somniant no et puc sentir.



Jo et vull així,

ara i aquí,

ben desperts,

i amb els braços oberts,

a tot el que encara ha de venir.

Jo et vull, sí.

Tornassol

Curiós vestit, el tornassol,

blau el costat, lila l’enfront

quan rebot al teu front torrat

pel sol groc que s’ha enganxat

al vèrtex dret del paper tornassolat,

verdós a dalt, partit en dos,

pel vermell suau del teu jersei

de coll mao, gastat.

Gran amant, el tornassol,

concubina del blanc,

marit del negre i el cian,

poligàmic en taronja i d’or,

turquesa, sèpia, beix, morat,

camaleó sense compassió

dels meu estat difuminat.

A la punta

Guia d’un sol ull de 180º

llum en la foscor del poeta

somni de marineres barques

i malson després de les tempestes,

impassible, trontollant a la punta

de la roca més petita,

de totes, la més fonda i solitària,

no hi ha res que deturi

la teva estança secular.

Mare, on ets?

Mare, ensenya’m a parlar,

ensenya’m a dir el que no puc explicar

i fes-me en boca un elixir més dolç

que m’ajudi a deixar de pensar.


Mare, et cullo mots del temps

però no sé si vas o vens

tan lluny, oh, que ja no hi ets

o segurament no em sents.


Mare, no et veig perquè el cel trona

i em força a tancar els ulls

i fer-me sord d’orelles i boca

per no ser mort d’un tret.


Mare, si t’he tingut tota per mi

bressol dels meus desmais

ara ni la cançó no em val

com a consol del mal.

Mare, em moro.

De concert

Domesticades,  les notes s’imposen; solemnes, rodones,

Retornant-me a la testa s’arrosseguen en cordes de viola,

Mirant de reüll el coll del músic, dibuixa sons i el públic en

Fa elogis tothora, durant tres hores. Aplaudiments al final.

Solia anar a l’Auditori els divendres, quan la vesprada i

Laura m’acaronaven com un moix entregat; aleshores,

Silenciosament dolç, arrencava el cap de setmana.

Més enllà del dit

Que si quedem a les cinc,

que no siguin més cinc minuts de,

espera, t’ho envio per whatsapp,

per assegurar-me que vindràs,

serà més fàcil sentir un piip

i saber que quasi ets aquí,

i em desperto, somnàmbula,

a ritme del timbre del telèfon

que agafo al vol, amb por,

ai las, si cau i fa crac.


Perduts la mirada i pensament a l’infinit,

preferim un instapic 

fet davant d’una sabateria de rebaixes,

i no sents el twit 

que dius encara no vens,

que t’has topat amb un amic.


I ja no m’espero com abans

com fa uns anys gastant l’estona mirant

com camina la gent i se saluden quan ho fan,

ara fan cara de gent gran, mirant avall

per no perdre el dit que s’encara i prem

la pantalla de l’aparell blanc.

Un futur nostre

I sentirem que el passat marxa
tot sol i arrossegant-se
 vol trencar  la corda aspra
que si fa temps ens sostenia
ara no avança.
 
I jo que vull fer passa aquí, passa allà,
passa sempre més drecera, que fa camí,
fins atansar-me a les voltes
d’un futur ample, sense cordes,
per passar-hi amb tu, i nosaltres.
 
I del nosaltres ser-ne més,
i més oberts encara,
que estimant-nos fins als confins
d’un terreny de més de mil bocins
en farem un, tot nou,
sense  límits fets amb llapis en cap mapa.
 

Malgrat tot, no emmudirem

Terrats plens de lletres i orelles, 

tinta que s’esmuny al paper reciclat,

afany per dir ben lluny la nostra engruna

de so, de mots, de melodia perversa,

i honesta, perquè se sent des del cor.


Clandestines rutes literàries

i teatres i auditoris buits de gent;

i s’il·legalitza la cultura, 

se’n menysté la complexa melodia,

mentre clandestinament s’obren les portes

de la llibertat per ser quan no s’és lliure.