Jo et vull així,
de paraules amb segones
que sempre tornes a parir,
amb somriures radiants al matí,
i, a la nit, sempre fidel al teu dir
de cadència dolça sense fi.
Jo et vull així,
orgullós del moianès,
de botifarra bona i espetec,
que a Sabadell n’hi diríem petador
si bé acceptem la transgressió
de rebò que és, carai!
Jo et vull així,
amb llavis amples per besar
i amb un somriure a cada mà,
amb la mirada ferma com el pas
que a Esplugues em vas donar,
per primer cop, ja fa.
Jo et vull així,
per caminar al teu costat
de Collsuspina a Castellcir,
de nord a sud, mirant enllà,
per tornar sempre a carenar
junts i fent peu sense finar.
Jo et vull així,
sentint-me el cor bategar
com el primer cop que et vaig trobar
a la catedral de Barcelona,
que allà els mots es van tornar
dels colors que al cor vaig pintar.
Jo et vull així,
ai, amor, que t’ho he de tornar a dir!
perquè si un dia deixés de sentir
això que em fa sentir tan feliç
pessiga’m fort que més no vull dormir
si somniant no et puc sentir.
Jo et vull així,
ara i aquí,
ben desperts,
i amb els braços oberts,
a tot el que encara ha de venir.
Jo et vull, sí.
