Poemes de Marina Antúnez

Més enllà del dit

Que si quedem a les cinc,

que no siguin més cinc minuts de,

espera, t’ho envio per whatsapp,

per assegurar-me que vindràs,

serà més fàcil sentir un piip

i saber que quasi ets aquí,

i em desperto, somnàmbula,

a ritme del timbre del telèfon

que agafo al vol, amb por,

ai las, si cau i fa crac.


Perduts la mirada i pensament a l’infinit,

preferim un instapic 

fet davant d’una sabateria de rebaixes,

i no sents el twit 

que dius encara no vens,

que t’has topat amb un amic.


I ja no m’espero com abans

com fa uns anys gastant l’estona mirant

com camina la gent i se saluden quan ho fan,

ara fan cara de gent gran, mirant avall

per no perdre el dit que s’encara i prem

la pantalla de l’aparell blanc.
Vés al poema sencer

Un futur nostre

I sentirem que el passat marxa
tot sol i arrossegant-se
 vol trencar  la corda aspra
que si fa temps ens sostenia
ara no avança.
 
I jo que vull fer passa aquí, passa allà,
passa sempre més drecera, que fa camí,
fins atansar-me a les voltes
d’un futur ample, sense cordes,
per passar-hi amb tu, i nosaltres.
 
I del nosaltres ser-ne més,
i més oberts encara,
que estimant-nos fins als confins
d’un terreny de més de mil bocins
en farem un, tot nou,
sense  límits fets amb llapis en cap mapa.
 
Vés al poema sencer

Malgrat tot, no emmudirem

Terrats plens de lletres i orelles, 

tinta que s’esmuny al paper reciclat,

afany per dir ben lluny la nostra engruna

de so, de mots, de melodia perversa,

i honesta, perquè se sent des del cor.


Clandestines rutes literàries

i teatres i auditoris buits de gent;

i s’il·legalitza la cultura, 

se’n menysté la complexa melodia,

mentre clandestinament s’obren les portes

de la llibertat per ser quan no s’és lliure.
Vés al poema sencer

Fora de lloc

He perdut un vers.

No sé com m’ha pogut passar ni on,

he repassat els carrers i no n’he trobat cap rastre.

Si algú el trobés, si el podria deixar escrit a la merceria de l’Enriqueta,

la que fa cantonada, la de la bona dona que fa dos mesos que va coixa

després d’un accident domèstic,  quan baixant  l’escala

va relliscar per culpa d’unes paraules mal caigudes al replà.

Us agrairé el gest, si em retorneu el vers, que sense ell vaig descalça.

I amb el fred que fa aquests dies pateixo força.

D’altra banda, si no tinc sort, deixo orfe el vers veí,

que no sap anar mai sense l’altre.

He perdut un vers i sense ell no sóc res.

Si podeu ajudar-me, gràcies.
Vés al poema sencer

24 hores o no

Cordills indòmits 

que deixen ofegades les idees,

manuals de transaccions i compromisos

que ens fan mantenir desperts dia i nit,

mentre les hores trànsfugues 

s’escapoleixen entre els dits,

desesperades, sense rumb,

i naveguen entre onades, 

endavant, enrere, fent tombarelles,

respiren com poden, a batzegades,

esperant la calma altra vegada,

que sempre retorna, sí,

quan la son, si és bona i no s’acaba,

se sent més dolça encara.
Vés al poema sencer

Cançó de ballar

Tres voltes i a l’esquerra, tres voltes i endavant,

tres voltes faig per veure’t, tres voltes més que abans,

tres voltes a la dreta, tres voltes més d’anar,

mira enlaire, mira enrere, mira a fora, mira’m bé,

que t’aixeco tan amunt que fins sembla que ens deixem anar,

i torna a terra i gira alhora que als meus braços vas ballant

la cançó de ballar era, la cançó de ballar va.
Vés al poema sencer

Amb olor de pi

Poesia que vola al pi,

poesia que vola, vola,

poesia que vol al pi.

I sents l’aroma del poema

que s’enganxa a la branca

 i que vola fins aquí?

la poesía amb olor de pi.
Vés al poema sencer

Amb ulls de vidre

Amb ulls de vidre, petita, mires el món
i de vegades penso què dius, què vols dir-nos,
però avui tu no dius res,
només que tot ho mires
i no tens temps per més,
ni per paraules,
perquè el món, a vegades,
es mira i prou,
I tu que ho saps prou bé,
només mirant-me fixament als ulls,
et marques un somriure,
com a tu t'agrada fer-ho,
i m'acabes de fer feliç.
Vés al poema sencer

Hivern de fred

Boles de neu dins el pit,

que soles volen veure a fora

on l’hivern fa el fred.

I tu, que mentre em mires rius,

no penses en tot això que veus

perquè simplement t’ho mires.

I tendres tens els ulls, de color verd,

que cada cop que es beuen un minut

hi veuen encara més lluny.

Un dia seràs els meus ulls, boles de neu,

que soles voldran veure a fora

on l’hivern tornarà a fer el fred.
Vés al poema sencer

El que em ve

Voldria fer endreça de tot el que,

des que vaig saber-te a dintre,

m’ha passat pel cap.

Però qui sap quantes coses

s’han perdut pel camí,

aquest que encara fem plegades.

Així que deixaré només l’impuls,

fent jocs de paraules,

sense ordenar fets ni mots.

I miraré el món

amb ulls de dona verge

deixant que els fils de les paraules

segueixin volant.
Vés al poema sencer

Joliu

Joliu però sord, pobret meu.

Ets però no ets res, encara.

I jo que t’hi he vist, allí dins,

com una bola clara entre el bassal fosc,

i el cor a tot drap que batega,

amb ànsia de fer-te créixer, amor,

que t’estimo sense saber-ne res,

ni si t’he de dir ell o ella,

però perquè t’he vist, i et noto tothora,

abans, ara, d’aquí a una estona;

m’acarono la panxa, i t’imagino.
Vés al poema sencer

Núvols que es mengen

Mel i mató, núvol i sol,
menjo blanc, menjo or, amb ulls i boca,
m’hi encanto, els veig, els tasto,
mel i mató ja s’acompanyen.

Són més bons quan, junts,
mel i mató, sol i núvol, 
combinats serveixen. 

Els veus? Els tastes? 
Agafa la cullera i prem-la fort
i menja’n, veuràs que dolços.
Vés al poema sencer