Poemes de Marina Antúnez

Fora de lloc

He perdut un vers.

No sé com m’ha pogut passar ni on,

he repassat els carrers i no n’he trobat cap rastre.

Si algú el trobés, si el podria deixar escrit a la merceria de l’Enriqueta,

la que fa cantonada, la de la bona dona que fa dos mesos que va coixa

després d’un accident domèstic,  quan baixant  l’escala

va relliscar per culpa d’unes paraules mal caigudes al replà.

Us agrairé el gest, si em retorneu el vers, que sense ell vaig descalça.

I amb el fred que fa aquests dies pateixo força.

D’altra banda, si no tinc sort, deixo orfe el vers veí,

que no sap anar mai sense l’altre.

He perdut un vers i sense ell no sóc res.

Si podeu ajudar-me, gràcies.
Vés al poema sencer

24 hores o no

Cordills indòmits 

que deixen ofegades les idees,

manuals de transaccions i compromisos

que ens fan mantenir desperts dia i nit,

mentre les hores trànsfugues 

s’escapoleixen entre els dits,

desesperades, sense rumb,

i naveguen entre onades, 

endavant, enrere, fent tombarelles,

respiren com poden, a batzegades,

esperant la calma altra vegada,

que sempre retorna, sí,

quan la son, si és bona i no s’acaba,

se sent més dolça encara.
Vés al poema sencer

Cançó de ballar

Tres voltes i a l’esquerra, tres voltes i endavant,

tres voltes faig per veure’t, tres voltes més que abans,

tres voltes a la dreta, tres voltes més d’anar,

mira enlaire, mira enrere, mira a fora, mira’m bé,

que t’aixeco tan amunt que fins sembla que ens deixem anar,

i torna a terra i gira alhora que als meus braços vas ballant

la cançó de ballar era, la cançó de ballar va.
Vés al poema sencer

Amb olor de pi

Poesia que vola al pi,

poesia que vola, vola,

poesia que vol al pi.

I sents l’aroma del poema

que s’enganxa a la branca

 i que vola fins aquí?

la poesía amb olor de pi.
Vés al poema sencer

Amb ulls de vidre

Amb ulls de vidre, petita, mires el món
i de vegades penso què dius, què vols dir-nos,
però avui tu no dius res,
només que tot ho mires
i no tens temps per més,
ni per paraules,
perquè el món, a vegades,
es mira i prou,
I tu que ho saps prou bé,
només mirant-me fixament als ulls,
et marques un somriure,
com a tu t'agrada fer-ho,
i m'acabes de fer feliç.
Vés al poema sencer

Hivern de fred

Boles de neu dins el pit,

que soles volen veure a fora

on l’hivern fa el fred.

I tu, que mentre em mires rius,

no penses en tot això que veus

perquè simplement t’ho mires.

I tendres tens els ulls, de color verd,

que cada cop que es beuen un minut

hi veuen encara més lluny.

Un dia seràs els meus ulls, boles de neu,

que soles voldran veure a fora

on l’hivern tornarà a fer el fred.
Vés al poema sencer

El que em ve

Voldria fer endreça de tot el que,

des que vaig saber-te a dintre,

m’ha passat pel cap.

Però qui sap quantes coses

s’han perdut pel camí,

aquest que encara fem plegades.

Així que deixaré només l’impuls,

fent jocs de paraules,

sense ordenar fets ni mots.

I miraré el món

amb ulls de dona verge

deixant que els fils de les paraules

segueixin volant.
Vés al poema sencer

Joliu

Joliu però sord, pobret meu.

Ets però no ets res, encara.

I jo que t’hi he vist, allí dins,

com una bola clara entre el bassal fosc,

i el cor a tot drap que batega,

amb ànsia de fer-te créixer, amor,

que t’estimo sense saber-ne res,

ni si t’he de dir ell o ella,

però perquè t’he vist, i et noto tothora,

abans, ara, d’aquí a una estona;

m’acarono la panxa, i t’imagino.
Vés al poema sencer

Núvols que es mengen

Mel i mató, núvol i sol,
menjo blanc, menjo or, amb ulls i boca,
m’hi encanto, els veig, els tasto,
mel i mató ja s’acompanyen.

Són més bons quan, junts,
mel i mató, sol i núvol, 
combinats serveixen. 

Els veus? Els tastes? 
Agafa la cullera i prem-la fort
i menja’n, veuràs que dolços.
Vés al poema sencer

Dins un forat

M’he despertat dins un forat

i m’he girat per trobar-te de cara, 

encara, on ja no et veig.
 

I tot és fosc, sec i salvatge,

una arrel que mor de set,

feréstega terra on es clava.
 

He dormit dins un forat

sense moure’m, per si et despertava,

i ploraves, ara que ja no et veig.
 
 
I tot és fred, tort i mal fet,

una soca que, pesada, 

s’ha fet mestressa de tot.
 

Ja no dormo en un forat,

me n’he escapat aquesta nit,

més aviat de matinada.
 

I tot continua fosc, sec i salvatge,

fred, tort i mal fet,

perquè no he sabut estimar-te.
Vés al poema sencer

La sauna

Elèctrica i carnal,

així te’m presentes ara, 

sota un parasol blanc

d’aigua molt gelada.

El cor batega fort, 

de sobte i sense cara,

i em mires de tort

fent-me la dutxada.

Dins el vapor calent

de relliscosa sala

entre cubs de fum

que s’esquerden d’aigua.

Sóc invisible a dins 

fulla trèmola a fora

busca’m si vens,

fes-hi una ullada.
Vés al poema sencer

El boli blau

Dibuixa el teu nom, en blau,

digues m’estimes encara

sense esborrar el teu,

vermell, que s’hi encara.

Boli blau, que cau

al paper blanc lligat,

amb cordills suaus,

pelats de refregada.
Vés al poema sencer