Poemes de Marina Antúnez

El vell

S’esborra amb el vent el que és vell,

d’una bufada que viatja amb cua

de sorra arrebossa el cervell.

L’últim alè ha estat més curt,

arremolina l’aire i escup

l’última paraula que no m’enduc.

Desconec el que em queda,

res, poc, l’ensurt?

puc sentir-me viva encara.
Vés al poema sencer

El nou

Arriba amb vent el que és nou,

d’una bufada fresca i rara

l’entomo com puc.

Un fil dibuixa el desig,

l’estiro fort, el pujo

amb un xic de por, encara.

Arribo fins a on ets i m’agrada,

el nou, el vent i la trobada

no serà mai de sorra oblidada.
Vés al poema sencer

Plou i fa sol

I si ploro per dins



que no em mulli l’aigua,



salabror pel cor sense rovell



del núvol gris que m’esclafa.



I si ric per fora



que el sol no m’enlluerni,



salabror pel cor sense rovell



de la marina brava.



I si ploro encara



que no m’inundi la flaçada,



salabror pel cor sense rovell



d’una nit tota suada.
Vés al poema sencer

Tard i sense pressa

No hi ha dreceres amb segons



ni hores que corrin amb pressa,



no hi ha ànsia de petons



que arriben tard, al vespre, 



d’amagat i bons.



Sense demanar cita



s’escolen entre els llençols



per fer un tast tort



amb els companys de festa



que fa una estona que hi són.



Els llavis, respectant el torn,



de petons plens inicien



un swing salvatge



sense hores amb pressa



ni dreceres amb segons.
Vés al poema sencer

La por

No m’emprovaré el vestit elegant,
de seda blanca i cara,
que m’han dit que tens a punt,
a l’armari tancat de llum,
amb patronatge de fada.

No seré jo qui de model et faci
de les teves teles embastades,
a punt tens l’agulla fina
per passa-hi el fil que lliga.


No seré os ni carn
que ompli el teu desig de sodomia,
busca’t una altra amant,  amiga,
que ni vestit vull, si sóc aire i lliure.
Vés al poema sencer

Socorristes

Esquitxos entre escletxes
que s’obren en terres eixuts
i s’ofeguen en argiles roges
de temps, ai, que no plou.

Un raig obert d’aigua freda
pica fort, bufeteja els glans d’alzina,
que no és surera però
jove vol vèncer el pi.

Treu el cap la primavera
i cauen les gotes d’abril,
les socorristes que salven
la vida d’aquí, i també a mi.

Vés al poema sencer

La pel·lícula ets tu

S’acosta una veu, que xiuxiueja...
l’aire s’escola entre les fulles 
i a poc a poc s’apropa a tu,
esquiva els entrebancs.

La teva bufanda oneja
estirant-se enrere,
a la banda dreta del teu front
la que s’encara amb la càmera
orberta i encesa.

La pluja comença a caure, a poc a poc,
mentre la cara se’t mulla
i ordenadament comences 
a llepar l’aigua dels llavis freds.

Comences a dibuixar els passos al fang,
Les fulles tremolen amb l’aire,
La teva bufanda oneja,
I ja tot és a punt per gravar.

El regidor crida:
Un, dos, tres... acció!

Vés al poema sencer

Ètica sotmesa

Sóc sense ser,
al diccionari m’expliquen
i la història em recorda
enganxada als llibres
de filosofia.

Sóc sense ser,
perquè m’anuncien
mentre demanen perdó
per haver-me violat
de nou i de dia.

Sóc sense ser,
i si no parlo gaire
i claudico a l'orgia
no em nega ningú
i tothom m’estima.

Vés al poema sencer

Aquests ulls blaus

Aquests ulls blaus,
espurnes d’aigua que em miren
i en una neu gelada
hi queden reflectits.

Gèlids i tremolosos,
com espurnes de gel em miren
com si amb agulles de cristall
n’anessin ferits.

Aquests ulls blaus
que en el mirall espurnegen
com un vidre mentre es fon
abans d’endurir-se.

Aquests ulls blaus
que ara em xiuxiuegen en silenci
com una pluja xim-xim
abans de la tempesta.

Vés al poema sencer

El monestir de La Mola

Me l’imagino com un mugró d’un pit que no té cos,
que cada dia reposa al mateix lloc,
me’l miro, mig endormiscada encara.

Emboirat de vegades, lluent d’altres,
enfosquit de núvols quan fa mal temps
o xop, com avui l’he vist altra vegada.

El fred l’abraça entre arbres de tardor
i cels que canvien de colors,
el mugró es manté ferm, immòbil.

Només és un mugró petit, vist des de la distància,
un monestir quan t’hi acostes després de la pujada,
al capdamunt del pit que l’acull, al bell mig del prat.

Les mules, a La Mola, se li mengen l’herba,
que des de la distància bé podria semblar
el borrissol d’una pell de donzella del passat.

Vés al poema sencer

Quatre parets

Són de pedra, són de calç,
són de núvols, són de son.
Són la lluna, són el sol,
Són l’ombra del que som.

Les parets que parlen soles
són només els lloms
d’un llibre que s’escriu alhora
entre tu, jo i l’entorn.

Quan el llibre s’acabi
ens l’enganxarem al front

i caminarem d’hora
per arribar més lluny.

Vés al poema sencer

Insomni

Als llençols rebregats hi enganxo la galta,
per si, posant l’orella ben a prop,
trobo la solució que no sé veure encara.

Ja no m’entrebanco en pensaments suats
però, desfent-se en partícules,
no sé si m’ajuden a arribar als somniats.

Quan m’he aixecat, al cap d’una nit llarga,
la galta encara recordava, enganxats,
els llençols rebregats.
Vés al poema sencer