Poemes de Marina Antúnez

Dins un forat

M’he despertat dins un forat

i m’he girat per trobar-te de cara, 

encara, on ja no et veig.
 

I tot és fosc, sec i salvatge,

una arrel que mor de set,

feréstega terra on es clava.
 

He dormit dins un forat

sense moure’m, per si et despertava,

i ploraves, ara que ja no et veig.
 
 
I tot és fred, tort i mal fet,

una soca que, pesada, 

s’ha fet mestressa de tot.
 

Ja no dormo en un forat,

me n’he escapat aquesta nit,

més aviat de matinada.
 

I tot continua fosc, sec i salvatge,

fred, tort i mal fet,

perquè no he sabut estimar-te.
Vés al poema sencer

La sauna

Elèctrica i carnal,

així te’m presentes ara, 

sota un parasol blanc

d’aigua molt gelada.

El cor batega fort, 

de sobte i sense cara,

i em mires de tort

fent-me la dutxada.

Dins el vapor calent

de relliscosa sala

entre cubs de fum

que s’esquerden d’aigua.

Sóc invisible a dins 

fulla trèmola a fora

busca’m si vens,

fes-hi una ullada.
Vés al poema sencer

El boli blau

Dibuixa el teu nom, en blau,

digues m’estimes encara

sense esborrar el teu,

vermell, que s’hi encara.

Boli blau, que cau

al paper blanc lligat,

amb cordills suaus,

pelats de refregada.
Vés al poema sencer

El vell

S’esborra amb el vent el que és vell,

d’una bufada que viatja amb cua

de sorra arrebossa el cervell.

L’últim alè ha estat més curt,

arremolina l’aire i escup

l’última paraula que no m’enduc.

Desconec el que em queda,

res, poc, l’ensurt?

puc sentir-me viva encara.
Vés al poema sencer

El nou

Arriba amb vent el que és nou,

d’una bufada fresca i rara

l’entomo com puc.

Un fil dibuixa el desig,

l’estiro fort, el pujo

amb un xic de por, encara.

Arribo fins a on ets i m’agrada,

el nou, el vent i la trobada

no serà mai de sorra oblidada.
Vés al poema sencer

Plou i fa sol

I si ploro per dins



que no em mulli l’aigua,



salabror pel cor sense rovell



del núvol gris que m’esclafa.



I si ric per fora



que el sol no m’enlluerni,



salabror pel cor sense rovell



de la marina brava.



I si ploro encara



que no m’inundi la flaçada,



salabror pel cor sense rovell



d’una nit tota suada.
Vés al poema sencer

Tard i sense pressa

No hi ha dreceres amb segons



ni hores que corrin amb pressa,



no hi ha ànsia de petons



que arriben tard, al vespre, 



d’amagat i bons.



Sense demanar cita



s’escolen entre els llençols



per fer un tast tort



amb els companys de festa



que fa una estona que hi són.



Els llavis, respectant el torn,



de petons plens inicien



un swing salvatge



sense hores amb pressa



ni dreceres amb segons.
Vés al poema sencer

La por

No m’emprovaré el vestit elegant,
de seda blanca i cara,
que m’han dit que tens a punt,
a l’armari tancat de llum,
amb patronatge de fada.

No seré jo qui de model et faci
de les teves teles embastades,
a punt tens l’agulla fina
per passa-hi el fil que lliga.


No seré os ni carn
que ompli el teu desig de sodomia,
busca’t una altra amant,  amiga,
que ni vestit vull, si sóc aire i lliure.
Vés al poema sencer

Socorristes

Esquitxos entre escletxes
que s’obren en terres eixuts
i s’ofeguen en argiles roges
de temps, ai, que no plou.

Un raig obert d’aigua freda
pica fort, bufeteja els glans d’alzina,
que no és surera però
jove vol vèncer el pi.

Treu el cap la primavera
i cauen les gotes d’abril,
les socorristes que salven
la vida d’aquí, i també a mi.

Vés al poema sencer

La pel·lícula ets tu

S’acosta una veu, que xiuxiueja...
l’aire s’escola entre les fulles 
i a poc a poc s’apropa a tu,
esquiva els entrebancs.

La teva bufanda oneja
estirant-se enrere,
a la banda dreta del teu front
la que s’encara amb la càmera
orberta i encesa.

La pluja comença a caure, a poc a poc,
mentre la cara se’t mulla
i ordenadament comences 
a llepar l’aigua dels llavis freds.

Comences a dibuixar els passos al fang,
Les fulles tremolen amb l’aire,
La teva bufanda oneja,
I ja tot és a punt per gravar.

El regidor crida:
Un, dos, tres... acció!

Vés al poema sencer

Ètica sotmesa

Sóc sense ser,
al diccionari m’expliquen
i la història em recorda
enganxada als llibres
de filosofia.

Sóc sense ser,
perquè m’anuncien
mentre demanen perdó
per haver-me violat
de nou i de dia.

Sóc sense ser,
i si no parlo gaire
i claudico a l'orgia
no em nega ningú
i tothom m’estima.

Vés al poema sencer

Aquests ulls blaus

Aquests ulls blaus,
espurnes d’aigua que em miren
i en una neu gelada
hi queden reflectits.

Gèlids i tremolosos,
com espurnes de gel em miren
com si amb agulles de cristall
n’anessin ferits.

Aquests ulls blaus
que en el mirall espurnegen
com un vidre mentre es fon
abans d’endurir-se.

Aquests ulls blaus
que ara em xiuxiuegen en silenci
com una pluja xim-xim
abans de la tempesta.

Vés al poema sencer