Poemes de Marta Pérez i Sierra

Garnatxa negra

                                   (1r premi als Premis Poemestiu La Vinyeta 2019)

Els peus creuats també esperen.
La bossa sobre la falda.
En una carta, em tornes les claus.
Tots els mots han fugit.
La signatura. Il·legible. Dia a dia.
Guanyar una altra mena de tinta.
La plego i la desplego. L’ensobro.
Potser s’esmicolarà en els llavis del delit,
en la cintura de les vinyes.
Una copa de vi desafinat.
Impacient el fruit, amarg i dolç.
La brusa blanca oberta a la nit
d’una cala cenyida de pins.
La bossa sobre la falda.
Els peus creuats també esperen.
 
Vés al poema sencer

Syrah

   (1r premi als Premis Poemestiu La Vinyeta 2019)

 
Un vi amb nom de poesia.
Amb tocs de canyella i nou.
Unes passes de final de juny.
La traïdoria −sense témer res−
esbatanada.
Pertany a la tristesa aquest vers
blau marí de tinta.
Dissortada. D’amoníac.
Un abisme.
 
Vés al poema sencer

Moscatell de gra petit

          (1r premi als Premis Poeemstiu La Vinyeta 2019)

El vi jove de la taula rònega
del bar entre cases pobres
del barri perifèric, del record
de la primera feina que vaig tenir:
mestre en una escola nacional.
 
Una barca que no és tempesta.
Que és sol i onades quietes.
Tu i el nostre amor.
Els fills i la canya de pescar.
Vent que bufa fluixet.
Sirena i balena.
La fondària del meu jo més trist.
 
 
 
 
Vés al poema sencer

Consagració

    (1r premi als Premis Poemestiu La Vinyeta 2019)


A l’esòfag construeixo el vers
després d’onze mil passes de poesia
pels gotims de música sorda.
Exhalo lluernes.
L’inici d’un salm.
Dins una copa de vi de l’Empordà
nedo crol en assonant. 
Cos cada versicle. 
Cos que es fa text. 
Els braços que esdevenen carràs. 
El pubis, reiteració. 
Maduren aviat els ceps. 
I la sang, suor de vi, l'eix o el llot. 
 
 
 
 
Vés al poema sencer

IV

Sagno les teves hores pintades
d'impossibles. I no hi ha res. Ni desig.
Ni espera. Ni turment. No hi ha res.
Unes sabates sense cordar abandonades.
Una verge de plàstic plena d'aigua
beneita. Pols al llom d'uns llibres vells.
Una font d'aigua mineral a la roca de
Burriac, que ja no goteja. Una nena amb
trenes envestida per una bicicleta. No hi ha.
Res. Ni un somni. Només tu.
Vés al poema sencer

Quin gest

Quin gest per tancar el cor com la
porta d'un armari vell? Com fingir
que és un poeta més de tants com
en llegeixo? Com? Si també ell és
porta d'armari vell, si també és pàgina.
Si també és neu. No ho sé fer. 
Camino per la meva ciutat - que
no és la seva-. Agafo metros, compro
al mercat, visito els pares, i degoto.
Aboco substantius que foren d'ell. I
verbs. Verbs en una flexió que desconec.
 
Vés al poema sencer

Les sabatilles cordades

Les sabatilles cordades. Ben cordades. Les cames obeeixen. Dirigeix el cos exactament allà on vol. Tensa la musculatura. Els peus trenats es desplacen. Els malucs tremolen. L'aire es trenca. Els braços es despleguen. Emprèn el vol. La música de les botes blanques taloneja. Els colzes amunt i el plaer al ventre. Endins, ben endins, els sentits. El so del cos. Semblar aire i ser geometria. 

Es descordava la camisa i m'engolia.
Vés al poema sencer

El silenci

El silenci cridava el teu nom, tan fort, que m’ensordia.
Travessava la boira.
El crit agut dels vedells.
El ramat que naixia al nou dia.
Vés al poema sencer

Drac

Tot tu dins el meu melic
com si jo fos llac
i tu el drac que l'habités.
Una escama platejada
clavada en la pell blanca
com un diamant mandarí.
Vés al poema sencer

La teva princesa

La teva princesa reté l'alè
pendent del teu mínim gest.
No et mira, et sap.
Tu restes quiet
dins de les seves tremolors.
Amb l'impossible
te l'enduràs enllà, enllà...
Vés al poema sencer

Distància

Entre tu i jo, distància.
Tanta,
que crec que no t'assabentaràs
de les meves anades i vingudes
per la teva pell,
que m'esmicolo entre els teus pits
i tu, distreta, púdica,
t'estires els baixos de la faldilla,
com si res.
Vés al poema sencer

Malaltia

Obre'm el pit esquerre, de bat a bat,
com una porta de fusta taronja;
dins, els sentits més delicats
en el folre del mugró menut,
i la llet més blanca
que encara em resta, per si de cas.
Vés al poema sencer