Poemes de Marta Pérez i Sierra

Distància

Entre tu i jo, distància.
Tanta,
que crec que no t'assabentaràs
de les meves anades i vingudes
per la teva pell,
que m'esmicolo entre els teus pits
i tu, distreta, púdica,
t'estires els baixos de la faldilla,
com si res.
Vés al poema sencer

Malaltia

Obre'm el pit esquerre, de bat a bat,
com una porta de fusta taronja;
dins, els sentits més delicats
en el folre del mugró menut,
i la llet més blanca
que encara em resta, per si de cas.
Vés al poema sencer

Rastre

Duc als ulls el rastre
de la nit.
Duc el teu tacte
que m'esborra el dol;
la teva saliva,
que eixamora remors
entre les meves cuixes.
El dit sobre el llavi moll.
Vés al poema sencer

Pètals

Jo era de pètals.
I res podrà tornar-me
a aquells dies humits,
a aquelles nits de rou,
ni tan sols tu, mirallet
de fum de la memòria.
Jo era de pètals.
Lasciva, degotava vida,
papallones de robí,
venus prenyada d’aigua,
mare de peixos i larves.
El mar entre les cuixes.
La sal sota les ungles.
Ara sóc pedra
i ja no m’escarritxa el ventre
la refotuda regla.
Ara només sagnen
a dentades, les hores
d’insomni de la nit.
Ara sóc pedra
i d’aquí no res, pols.
Vés al poema sencer

Alba

S'afua la nit per trair-me,
ho noto a les parpelles.
Com un mal presagi,
salmeja per distreure'm.
No sap que sóc fetillera
i coc malucs de granota
amb pèls de barba
d'amants desagraïts.
Estic de tu dejuna!

Oberta de cames, riu avall, l’alba.
Vés al poema sencer

Fill

                                      Al meu fill Adrià
 
El meu primer fill,
meu i del mar quan declina.
Meu i de la sorra brava.
Nostre quan el possessiu tenia sentit.
El meu primer fill,
meu i del mar a l’estiu,
concebut d’argent.
 
D’argent les seves temples, avui.
Fill meu, malgrat, eixuta,
el record del gust de mar
em confiti amb vinagre el ventre.
 
Aleshores el meu fill esdevé far. 
 
Vés al poema sencer

Bel

No plores, no tens per què,
no tens ràbia, ni malsons,
gana no passes,
el pit sempre a l'abast.
I aquest desmai?
Ens amoïnem.
Ens ho han confirmat, Bel.
No tindràs malícia.
Els matisos, inabastables,
els aprendràs de memòria.
Rutina i rellotge,
però
tindràs de raïm blanc els llavis.
De fil de sucre rosa el temps.
Inventarem centaures
amb carrosses i et coronarem
princesa dels vents
perquè sabràs fer-li pessigolles
amb el capciró dels somnis.
I ser diferent serà un luxe.
Serè capaç de tot
si tu m’acompanyes.
Vés al poema sencer

El meu país

Sóc tots els nusos

d’aquest braçalet

que amaga un país

d’olor de mar i llum

anterior als tirans

i les guerres.

Sóc aquest eixam de fils,

un càntic esmolat a la vida.

Lliga’m al teu canell i lluita!

Matinades cosides a les flors

de coure i rosa

que es despengen en is sense punt

i os sense rinxols.

Espigues tenyides de colors,

llaurades amb dits i nits,

que cobreixen el meu país

d’olor de mar i llum.
Vés al poema sencer

Fa vides

Fa vides que t'espero.
Quan estiguis
entre els meus braços
recordaràs...
vinc als teus somnis,
avit al teu cos,
a la teva ànima ja hi sóc.
Vés al poema sencer

Maria

Et feres petita, Maria,
tornares a la innocència
de les moixaines,
a les paraules dolces
i el somriure satisfet.
Imagino que has arribat
al teu cel
tot saltant a corda,
o a peu coix,
de núvol en núvol,
xarranca divina, un joc
d’àngels fins al Paradís.
Ara endreçaràs estels
i trenaràs somnis;
sobretot vigila els meus,
que m’he quedat sol
sense tu, Maria;
tota una vida al teu costat,
i has marxat, ara,
just ara, quan havíem aprés
a estimar-nos,
en el límit de les consciències,
en l’ampit de totes les finestres,
sense badar boca,
amb les mans i els ulls. 

Vés al poema sencer

Nina dolça

Ompliré de llum
les llunes dels teus mugrons;
la lluna del teu pubis eclipsaré.
Tu m’ho demanes, nina dolça,
obre’t de cames.   
Sigues quart creixent
i plena després.
Vés al poema sencer

Voldria

Voldria ser-hi, en el teu llit,

una nit, nua de bromes,

una nit per escriure’t el goig

al llibre dels teus dies,

i com les trobairitz, agosarades,

indicar-te el meu plaer

de l’ànima.

Que el cos

només respon a ploma

que dits amables componen.

 

Si jo et  fos coixí plaent

s’esborraria el plany

i el seny.

Vés al poema sencer