Poemes de Marta Pérez i Sierra

Només tinc la teva veu

Només tinc la teva veu,
de foc i de fang,
que camina pel meu cos
i m’esmicola en pètals menuts.
Si puc volar dins el blau
és perquè tu em penses.
Si clogués els ulls et somniaria.
Debades,
d’aigua i d’algues,
no puc aturar els escrits.
Vés al poema sencer

He vist la vida dormir

He vist la vida dormir,
plàcida, a les teves parpelles;
caminar la mort, silent,
per la teva pell blanca,
i he sentit bategar la teva
voluntat, acompanyada,
en tots els minuts nuats,
esterilitzats, entubats,
guanyats. Estaves tan bella,
en perill, en travessa, nua
i en travessa, gota a gota,
en travessa, entre llençols,
mitjons i bambes rosa,
dolça Alba,
que eixires a poc a poc
de l’incomprensible son
que arraulida, vencies.
Quina ventura fer núvols
de paper pel cel del teu despertar.
Escriure dies en quadrícula
pel collaret d'hores en planta,
amics, germans i amor,
sospir de tornada i per fi,
de nou, el carrer i el sol;
el mar al fons, casa teva,
com una barca sense veles,
amarrada a la platja, que t’espera,

Dies d’algues
i sorra i petxines buides,

havien embrutit el terra.

Alba, doble aniversari,

aquest desembre esplèndid,

sóc tan feliç de tenir-te

d’agafar-te la mà

i que, com sempre,

des dels silencis

que ens uneixen,

em reconeguis, amiga.

Vés al poema sencer

He aturat el vent

Sóc la teva absència.

La pell s’ha organitzat dunes:

relligo dies d’arena,

on pinto el teu nom per fer-te mot.

Sóc el teu traç.

Tatuatge líquid sota les parpelles.

Vés al poema sencer

Mar endins

Mar endins amb taronges a les mans,

nua

-he oblidat el neoprè-.

Apnea apassionada de corall,

em capbusso per escriure’t amor

en un bes de sorra i sal.

Àmfores curulles de mots soterrats.

Òxid en els verbs que recupero.

Deixo la besada a la cruïlla

del silenci i la follia.

Vés al poema sencer

He aturat el vent

Sóc la teva absència.

La pell s’ha organitzat dunes:

relligo dies d’arena,

on pinto el teu nom per fer-te mot.

Sóc el teu traç.

Tatuatge líquid sota les parpelles.

Vés al poema sencer