Poemes de Núria Niubó i Cabau

En el no res

Per l’esquitx de la porta,
s’escapa
una mirada d’enyor.

Darrera, 
l’abisme
d’uns esglaons
perduts en el no rés.

Sota la terra erma,
remuguen històries
les arrels somortes.

Darrera la porta
l’esperit vençut,
no  troba recer
en el mirall d’un camp
emboirat i buit.

En l’ampit de la porta,
colpeja
el seu desencís.

Vés al poema sencer

L'últim poema

Silenci...
 
Escolteu
l’alè del poeta.

El parpelleig dels seus ulls.
El brogit dels seus pensaments.
L’ofec de les seves llàgrimes.
El seu crit mut.

Silenci...

Escolteu
en la remor dels seus llavis,
el seu darrer poema.

Silenci...

És mort.

Vés al poema sencer

He quedat sol

He quedat sol en la meva estança,
lentes les hores em fan bressol.
Dansen partícules de tristesa,
en  l'alè fètid d'un cos latent.

Beso paraules i es desdibuixen
en el full rònec del meu quadern.
Guardo  silencis en cada vers,
perdo en l'oblit el meu sospir.

He quedat sol en la meva estança,
un llit feréstec i un cos cansat.
On són els dies de la frisança?
On és el gaudi d'hores d'amor?

Premo al meu pit el teu poema,
trèmules mans li fan tebior.
Si en cloure els ulls, ja no desperto,
no me'l prengueu , no.

Vés al poema sencer

Visió daliniana d'un somni impossible

 

He entrat en el teu somni.
Il·lusió furtiva.

T'he robat una besada,
térbola, humida.

He aturat la mirada
en els plecs de l'ànima.

He ancorat al teu cor,
embriagada d'escuma.

He segellat els temors
en la nuesa diàfana.

He dibuixat camins
en l'ombra del cos.

He buscat el teu reflex
en desvetllar del dia.

He cercat la resposta
i, emmirallada de llum...

He emmudit el desig
presa d'enyor.

He entrat en el teu somi.
Il·lusió furtiva.

T'he robat una besada,
térbola, humida.

Vés al poema sencer
Més poemes