Poemes de Núria Niubó i Cabau

En el no res

Per l’esquitx de la porta,
s’escapa
una mirada d’enyor.

Darrera, 
l’abisme
d’uns esglaons
perduts en el no rés.

Sota la terra erma,
remuguen històries
les arrels somortes.

Darrera la porta
l’esperit vençut,
no  troba recer
en el mirall d’un camp
emboirat i buit.

En l’ampit de la porta,
colpeja
el seu desencís.

Vés al poema sencer

L'últim poema

Silenci...
 
Escolteu
l’alè del poeta.

El parpelleig dels seus ulls.
El brogit dels seus pensaments.
L’ofec de les seves llàgrimes.
El seu crit mut.

Silenci...

Escolteu
en la remor dels seus llavis,
el seu darrer poema.

Silenci...

És mort.

Vés al poema sencer

He quedat sol

He quedat sol en la meva estança,
lentes les hores em fan bressol.
Dansen partícules de tristesa,
en  l'alè fètid d'un cos latent.

Beso paraules i es desdibuixen
en el full rònec del meu quadern.
Guardo  silencis en cada vers,
perdo en l'oblit el meu sospir.

He quedat sol en la meva estança,
un llit feréstec i un cos cansat.
On són els dies de la frisança?
On és el gaudi d'hores d'amor?

Premo al meu pit el teu poema,
trèmules mans li fan tebior.
Si en cloure els ulls, ja no desperto,
no me'l prengueu , no.

Vés al poema sencer

Visió daliniana d'un somni impossible

 

He entrat en el teu somni.
Il·lusió furtiva.

T'he robat una besada,
térbola, humida.

He aturat la mirada
en els plecs de l'ànima.

He ancorat al teu cor,
embriagada d'escuma.

He segellat els temors
en la nuesa diàfana.

He dibuixat camins
en l'ombra del cos.

He buscat el teu reflex
en desvetllar del dia.

He cercat la resposta
i, emmirallada de llum...

He emmudit el desig
presa d'enyor.

He entrat en el teu somi.
Il·lusió furtiva.

T'he robat una besada,
térbola, humida.

Vés al poema sencer

Com aigua clara


Acaronaré el teu rostre,
besaré les teves parpelles,
i com un elixir,
em beuré les teves llàgrimes.

Com aigua clara,
amb sabor a tu.

I seré jo, aigua abrupta
i desbocada,
per tot el teu cos lliscant,
amarant-te de mi
a cada plec.

No em ploris més,
amor,
no em ploris.

Que de la sal del teu cos
ja en sóc plena.
Deixa'm besar-te'l
amb aigua dolça
d'amor i desig.

Com aigua clara
vull ser per tu.

Com aigua clara,
amor.

Vés al poema sencer

En el no res

Per l’esquitx de la porta,
s’escapa
una mirada d’enyor.  

Darrera, 
l’abisme
d’uns esglaons
perduts en el no rés. 

Sota la terra erma,
remuguen històries
les arrels somortes. 

Darrera la porta
l’esperit vençut,
no  troba recer
en el mirall d’un camp
emboirat i buit. 

En l’ampit de la porta,
colpeja
el seu desencís. 

Vés al poema sencer

Si em faltés

Si em faltés la parla,
voldria ...
Dibuixar rialles,
onejar parpelles,
regalar mirades,
i amb la veu del cor,
escoltar cançons
per dansar descalça.

Si em faltés la veu,
voldria...
Escoltar en silenci
la remor interior,
i amb mans diligents,
escriure poemes
llençant-los al vent

Si em faltés la paraula,
voldria...
Acaronar mots
en la meva falda,
guardant-los dins meu
per donar-los vida,
i amb un crit d’esglai,
obrir la ferida.

Però, ai !
si em faltés l’amor.
L’amor a la vida.

Emmudiria el cor.
Les mans moririen.
L’esperit inert.
La ment adormida.

Si em faltés l’amor,
d’amor moriria.
Vés al poema sencer

Reneixo

Maleint el temps que s’esmuny,
vaig teixint la xarxa implacable.
De fora endins,
tancant el cercle.

I jo , en la meva rebel·lia ,
en un esclat de ràbia continguda
i un fort desig de gaudir de la vida,
m’entossudeixo ,
esgarro, capgiro, disfresso,
i a contratemps,
reneixo.

Per continuar teixint, més resistent,
amb més colors, més ritme ,més energia.
De fora endins,
tancant el cercle.
La complexa i implacable xarxa
de la meva vida.
Vés al poema sencer

La meva cançó

Confós en la boirina,
l'amor atura el vol,
es clivella, s'engruna.

Replega ales de paper
i es transforma
en mil partícules
d'humanitat perduda.

En pols d'argent,
en pluja de diamants,
en alè càlid i difús,
en claror de lluna,
en grisa melodia.
Com un antic ressò,
fimbreja les cordes
dins el meu cor malmès.
 
És l' essència d'un plany.
És  la meva cançó.
Vés al poema sencer