Poemes de Quim Ponsa

Com la mare que em va parir

Avui, la tendresa m’ha tocat l’esperit.
M’he alçat femeninament rebel, com sempre
i m’he transformat en aroma de gessamí,
o en flor silvestre, plantada entre esbarzers.
M’he calçat les botes de trepitjar fort
i he sortit als carrers, avui liles i violacis.
He alçat el puny per la mare, les germanes,
les amigues, les companyes i els amics,
per les lesbianes, homosexuals i els hetereos,
per tothom que te per bandera la dignitat.
Avui, com cada dia, et reivindico.
Avui com cada dia et vull lliure.
Avui, com cada dia et vull segura,
riallera, feliç, esperançada. Antifeixista.
Et vull tant brutalment dona
com la mare que em va parir.
Vés al poema sencer

Renaixença

Tinc tantes coses a agrair
que no se per on començar.
Vull agraït cada cançó 
cantada al vent, per cada puny,
per cada carícia i cada bes,
per cada agraïment cert, 
per cada orgasme regalat,
per cada orgasme robat,
per cada deixar-me anar, 
per cada crit revolucionari, 
per cada colze amb colze 
per cada carrer desbordat,
per cada mot de la mare, 
per cada gest del pare, 
per cada segon, minut , hora
amb les germanes i fills.
Vull agrair cada dia de tramuntana,
i també els dies odiosos de pluja,
cada boira gebradora i cada sol,
cada lluna plena i cada estrella,.
Agraeixo cada gol del Barça,
cada diumenge a l’Europa,
el meu dia del Sadar.
L’emoció de cada viatge a Euskalherria
i cada txuleton regat amb txakoli.
Cada dia de feina, amb companys estranys,
cada dia de feina amb amigues i amics,
cada llàgrima vessada, cada rialla,
cada somriure robat o produït,
cada poesia escrita i recitada,
cada poesia escoltada o memoritzada,
cada vetllada passada entre amics,
totes i cada una de les hores felices,
els caps d’any, els nadals, les pasques.
Tots i cada un dels amics trobats,
tots i cada un dels amics perduts,
els oblidats, també els enterrats.
Totes i cada una de les emocions
que m’han fet viure, riure, creure,
estimar, odiar, començar, acabar,
recomençar i tornar a acabar.
Gràcies per tot.
Sembla un comiat i només es
una nova renaixença...
Vés al poema sencer

Guillem Agulló (en memòria)

Potser era massa per a vosaltres,
potser era massa, oi?
La seva esperança, la seva alegria,
la llum dels seus ulls, potser era massa oi?.
Els seus ideals, les seves banderes,
els seus crits de joia, la seva llengua,
potser era massa per a vosaltres,
potser era massa oi?
La seva joventut, la seva vida,
el seu respecte, la seva dignitat...
Potser era massa per a vosaltres, segur.
El seu puny alçat, les seves cançons,
els seus poemes, els seus anhels,
els seus anhels, els seus estels...
Potser era massa per a vosaltres.
Potser era massa oi?

Vés al poema sencer

Neus Català (en memòria)

Sortir de l’infern i còrrer per les brases,
i alçar el puny, un cop més i un altre i un altre,
i burlar-se de la mort, del patiment i la tortura
i morir plàcidament després d’un segle.
I seguir cantant dia a dia les cançons revolucionàries,
i reviure l’horror, serenament, amb fermesa.
I somniar nit a nit les parets brutes de l’horror,
i despertar-se a voltes presa del sobresalt ,
i prémer més els punys contra el feixisme,
i relaxar-los davant l’olor tendre d’una rosa.
I explicar i explicar a tothom que vulgui escoltar
el drama, la penúria, la tràgica ombra del nazisme.
I vomitar sobre cada negació, i bramar per cada oblit,
i cagar-se en totes les vides que han robat vides.
I cagar-se en tots els que clamen tornar-hi.
I cagar-se en cada exaltació de la tragèdia
I cagar-se en totes les seves vides
en totes les seves vides
cagar-se en totes
les 
seves
vides.
Al seu llit de mort, Neus Català, dibuixa un somriure de supervivent
i es caga en totes les seves vides.
En
totes
les
seves
vides.....
Vés al poema sencer

Aquest matí tossut

Aquest matí tossut
que s’entesta a matinar,
que s’encaparra insistent
a regalar-nos sols i pluges,
que aplaudeix el gall i l’aligot,
que desensopeix el gat
a cops de vent i brises.
Aquest matí de brillants matisos,
que desperta repúbliques enllà,
que desvetlla punys enlaire,
i que després de desenlleganyar-nos 
ens diu simplement bon dia,
és el matí en que de sobte
la primavera ha donat un cop d’estat.
Visca la primavera republicana.
Vés al poema sencer

Puny alçat

Tindré el puny alçat
mentre em quedi un bri de seny,
mentre retingui un gram de dignitat,
mentre no se’m mengi el desencís.
El tindré alçat mentre canto,
mentre respiro, mentre penso,
per sobre de qualsevol bandera,
per sobre de qualsevol himne,
per sobre de qualsevol nació.
La meva pàtria seguiràs sent tu,
el teu somrís, els teus petons,
tu i el meu puny, sempre alçat.
Vés al poema sencer

L'onada

M’he recargolat sobre mi mateixa
per oferir-te bellesa i per estimar-me.
He estat una més de moltes,
essent també tant efímera 
com un sospir o una llàgrima.
Tu, brillant, ràpid i audaç,
has caçat l’instant al vol
aconseguint fer-me eterna.
Has fet miraculosament de Déu
convertint-me en immortal.
Vés al poema sencer

El filat

Varem marxar, frontera enllà,
per on el vent arrossega la pols.
Varem deixar enrere la terra,
els amics, les cançons, els dies,
les corrandes, de tots els exilis.
Tant sols la nit gelada i fosca
i el cant monòton dels puputs
acompanyaven la caminada 
lenta i trista cap al no res.
Deixàvem enrere els faristols
d’aquelles cançons de resistència
i els fulls de partitures vigoroses
enganxades als filats punxeruts.
Deixàvem enrere records i alegries,
tristors, banderes i feines a mig fer,
un país, una il•lusió, una república...
Ho deixàrem tot emmerdat
en el femer d’un país intolerant,
d’un estat enfeixistat en si mateix,
i més gris , i molt més pobre.
Potser tornarem i els filats
s’hauran rovellat com la il·lusió.
La única esperança, serà la flor
que resisteix valenta l’embat 
de tots els ultratges.
Vés al poema sencer

Llaç groc

Tant sols amb un llaç groc, t’escupo a la cara.
Em desfaig en milers de fragments cromàtics
com les gotes de saliva que surten de mi
i tots els fragments retornen a la llum en groc.
Penso i repenso la foscor de les fredes garjoles
i intueixo l’au que entra i surt d’entre els barrots.
L’aire enjogassat s’esquitlla lliure per les cel•les 
amb la mateixa fragilitat que fa voleiar el meu llaç
que penja d’un imperdible –per no perdre’l- del meu pit.
Tant sols amb un llaç groc, et mudo la cara i l’esguard,
et faig voltar i voltar caçant mosques entremaliades
per arbres, fanals, façanes, senyals i refotudes finestres.
Jugo amb tu i la teva sublim, la teva enorme estupidesa,
la teva i la dels teus fiscals, la teva i la dels teus tribunals,
la teva i la dels teus llepaculs periodistes, la teva i la del teu govern,
la teva i la de la teva constitució, la teva i la de la teva policia,
la teva i la de la teva bandera, la teva i la de la teva pàtria corrupte,
la teva, sobretot la teva...
Amb el meu llaç groc, t’escupo a la cara...
Vés al poema sencer

El plor

Poc a poc
rodola galta avall la llàgrima,
aquella llàgrima d’enyor, 
enyor a un espai, a un temps,
a una persona, a un animal,
enyor.
És tant sa plorar, tant...
tant que se’m fa difícil
poder-ho catalogar o valorar.
M’agrada plorar, em fa més home,
més tendre, molt més humà,
em lubrifica i em lenifica.
Ploro de vegades per poca cosa,
per un gest, per una imatge, 
una simple fotografia.
Em fan plorar les noticies.
L’explotació infantil.
El maltractament animal,
la violència masclista,
el racisme, el feixisme.....
Però també una flor perfecte,
l’olor intensa del romaní, 
la maria lluïsa, el gessamí
que em transporten a racons 
a vivències passades agradables
o simplement tràgiques. 
El riure d’un nen, o la pluja intensa,
La mort...
Però sobretot l’enyor, aquell enyor
tant difícil de combatre
tant impossible de digerir
tant injust i tant necessari.
L’enyor, el plor, la vida...
Vés al poema sencer

Cinquanta-sis

Avui he tornat a fer anys
concretament un més.
M’he llevat especialment content
he de dir que m’agrada fer anys,
i em transporta a la infantesa,
sempre acabo allí, ja ho sé,
és el que te haver estat feliç.
Aquells anys en que somniaves 
i aquell era un somni ple de colors,
on et senties el centre de tot
i bufaves les espelmes amb delit
d’un pastis que mai t’havia agradat,
-no m’agrada el dolç, soc de salat-.
Temps d’estirades d’orelles
en patis d’escola tenebrosos
amb companys en blanc i negre,
i mestres com carcellers,
amb regals en forma de plumiers,
o de llibres d’Edith Blyton,
o d’en Mortadelo i Filemon
de l’enyorat tiet Lluis...
Quanta gent pel camí...
Quanta riquesa malbaratada....
Quant de sentit de l’humor us dec...
Avui he tornat a fer anys,
i segueixo sentint-me infant,
després de cada felicitació,
petó o encaixada de mans,
em segueix perseguint el pessigolleig
de saber que un dia com avui
a la clínica del Remei –quin remei...-
de la vila de Gràcia –quina gràcia tu!-
una peixatera deliciosa em va parir, 
i potser aquell dia a pocs metres d’allí,
l’Europa feia un gol....
Vés al poema sencer

Com una núvia

Toca’m,
fes-ho suaument
amb el dors de la mà,
com si fossis una núvia,
una núvia verge i assedegada de mi.

Toca’m ,
com si em despullessis,
com si ho fessis poc a poc
amb la mirada o els llavis,
com la núvia de les mil i una nits.

Toca’m,
si vols també amb passió,
resseguint-me les arrugues,
les estries dels racons més amagats,
com si fossis la núvia amagada sota el vel.

Toca’m,
fes-me estremir amb el tacte,
fes-me volar amb la mirada,
fes-me flotar amb xiuxiueigs
com la núvia més bonica a peu d’altar.
Vés al poema sencer