Poemes de Quim Ponsa

Vots

No blanquegis. Tu ets hereu d’allò.
Ets hereu dels qui van tancar en camps d’extermini
jueus, homosexuals, rojos, innocents. Ets còmplice.
Ets hereu i còmplice de cada tortura i maltractament.
No t’amaguis sota cap bandera, ni idea fastigosa,
sota cap lema, ni cap pancarta ni cap color patriòtic,
ets simplement part d’aquella tragèdia miserable.
Un paper, simplement un paper, un vot en una urna,
i t’has convertit en una bèstia inhumana i tragicòmica.
Simplement formes part d’aquella merda feixista,
d’aquella intolerància, de tots i cada un dels crims,
de totes i cada una d’aquelles morts. Ets part de tot això
i de res et servirà tapar-te les vergonyes amb àligues,
amb fletxes, amb sigles, amb arguments d’unitat.
Simplement ets merda, com ells, ni més ni menys.
I quan et miris al mirall cada matí, hi veuràs reflectits
aquells pijames balders, i els ossos escadussers que amaguen.
Veuràs, si et queda un gram de dignitat, que t’aprimes,
que la gana et supera, que la por terrible et supera,
i no sabràs per què, i serà el teu karma beneit i justicier.
Ets part indissoluble d’aquella tragèdia, d’aquella ignomínia,
i el pitjor és que te’n sentiràs ben orgullós....
Potser tu mai mataràs ningú, però has posat en un altar
aquelles besties que maten i executen cada dia
llibertats, consciències, fes, i vides, sobretot vides...

Vés al poema sencer

Nua

Tant sols una cadira en la platja buida.
Una cadira blava arran d’onades
i ella completament nua i estassada.
Amb els braços oberts, els pits nus,
les cames obertes entomant l’oratge,
nua, completament nua a mercè del mar.
Sentia la pell eriçada i com el sol càlid
la prenia en un coit endolcit i tendre.
Sentia com el mar s’apoderava del seu ser,
com la salabror li penetrava cada porus,
mentre esperava pacientment i excitada
que el Déu Neptú la prengués sobre la sorra.

Vés al poema sencer

Present d'indicatiu

Sóc.
Vaja, crec que sóc,
de fet ahir pensava que era,
i aquest matí en llevar-me, era.
Ara, de fet, cada minut que passa,
penso que no sóc tant, ni sóc tan poc,
però, què carai!, en el fons sé que sóc,
encara que molts no vulguin que sigui,
i intentin que deixi de ser el que sóc.
Però jo, tossudament sóc.

L'únic problema és que, malgrat ser,
no sé què sóc.
Vés al poema sencer

Com la mare que em va parir

Avui, la tendresa m’ha tocat l’esperit.
M’he alçat femeninament rebel, com sempre
i m’he transformat en aroma de gessamí,
o en flor silvestre, plantada entre esbarzers.
M’he calçat les botes de trepitjar fort
i he sortit als carrers, avui liles i violacis.
He alçat el puny per la mare, les germanes,
les amigues, les companyes i els amics,
per les lesbianes, homosexuals i els hetereos,
per tothom que te per bandera la dignitat.
Avui, com cada dia, et reivindico.
Avui com cada dia et vull lliure.
Avui, com cada dia et vull segura,
riallera, feliç, esperançada. Antifeixista.
Et vull tant brutalment dona
com la mare que em va parir.
Vés al poema sencer

Renaixença

Tinc tantes coses a agrair
que no se per on començar.
Vull agraït cada cançó 
cantada al vent, per cada puny,
per cada carícia i cada bes,
per cada agraïment cert, 
per cada orgasme regalat,
per cada orgasme robat,
per cada deixar-me anar, 
per cada crit revolucionari, 
per cada colze amb colze 
per cada carrer desbordat,
per cada mot de la mare, 
per cada gest del pare, 
per cada segon, minut , hora
amb les germanes i fills.
Vull agrair cada dia de tramuntana,
i també els dies odiosos de pluja,
cada boira gebradora i cada sol,
cada lluna plena i cada estrella,.
Agraeixo cada gol del Barça,
cada diumenge a l’Europa,
el meu dia del Sadar.
L’emoció de cada viatge a Euskalherria
i cada txuleton regat amb txakoli.
Cada dia de feina, amb companys estranys,
cada dia de feina amb amigues i amics,
cada llàgrima vessada, cada rialla,
cada somriure robat o produït,
cada poesia escrita i recitada,
cada poesia escoltada o memoritzada,
cada vetllada passada entre amics,
totes i cada una de les hores felices,
els caps d’any, els nadals, les pasques.
Tots i cada un dels amics trobats,
tots i cada un dels amics perduts,
els oblidats, també els enterrats.
Totes i cada una de les emocions
que m’han fet viure, riure, creure,
estimar, odiar, començar, acabar,
recomençar i tornar a acabar.
Gràcies per tot.
Sembla un comiat i només es
una nova renaixença...
Vés al poema sencer

Guillem Agulló (en memòria)

Potser era massa per a vosaltres,
potser era massa, oi?
La seva esperança, la seva alegria,
la llum dels seus ulls, potser era massa oi?.
Els seus ideals, les seves banderes,
els seus crits de joia, la seva llengua,
potser era massa per a vosaltres,
potser era massa oi?
La seva joventut, la seva vida,
el seu respecte, la seva dignitat...
Potser era massa per a vosaltres, segur.
El seu puny alçat, les seves cançons,
els seus poemes, els seus anhels,
els seus anhels, els seus estels...
Potser era massa per a vosaltres.
Potser era massa oi?

Vés al poema sencer

Neus Català (en memòria)

Sortir de l’infern i còrrer per les brases,
i alçar el puny, un cop més i un altre i un altre,
i burlar-se de la mort, del patiment i la tortura
i morir plàcidament després d’un segle.
I seguir cantant dia a dia les cançons revolucionàries,
i reviure l’horror, serenament, amb fermesa.
I somniar nit a nit les parets brutes de l’horror,
i despertar-se a voltes presa del sobresalt ,
i prémer més els punys contra el feixisme,
i relaxar-los davant l’olor tendre d’una rosa.
I explicar i explicar a tothom que vulgui escoltar
el drama, la penúria, la tràgica ombra del nazisme.
I vomitar sobre cada negació, i bramar per cada oblit,
i cagar-se en totes les vides que han robat vides.
I cagar-se en tots els que clamen tornar-hi.
I cagar-se en cada exaltació de la tragèdia
I cagar-se en totes les seves vides
en totes les seves vides
cagar-se en totes
les 
seves
vides.
Al seu llit de mort, Neus Català, dibuixa un somriure de supervivent
i es caga en totes les seves vides.
En
totes
les
seves
vides.....
Vés al poema sencer

Aquest matí tossut

Aquest matí tossut
que s’entesta a matinar,
que s’encaparra insistent
a regalar-nos sols i pluges,
que aplaudeix el gall i l’aligot,
que desensopeix el gat
a cops de vent i brises.
Aquest matí de brillants matisos,
que desperta repúbliques enllà,
que desvetlla punys enlaire,
i que després de desenlleganyar-nos 
ens diu simplement bon dia,
és el matí en que de sobte
la primavera ha donat un cop d’estat.
Visca la primavera republicana.
Vés al poema sencer

Puny alçat

Tindré el puny alçat
mentre em quedi un bri de seny,
mentre retingui un gram de dignitat,
mentre no se’m mengi el desencís.
El tindré alçat mentre canto,
mentre respiro, mentre penso,
per sobre de qualsevol bandera,
per sobre de qualsevol himne,
per sobre de qualsevol nació.
La meva pàtria seguiràs sent tu,
el teu somrís, els teus petons,
tu i el meu puny, sempre alçat.
Vés al poema sencer

L'onada

M’he recargolat sobre mi mateixa
per oferir-te bellesa i per estimar-me.
He estat una més de moltes,
essent també tant efímera 
com un sospir o una llàgrima.
Tu, brillant, ràpid i audaç,
has caçat l’instant al vol
aconseguint fer-me eterna.
Has fet miraculosament de Déu
convertint-me en immortal.
Vés al poema sencer

El filat

Varem marxar, frontera enllà,
per on el vent arrossega la pols.
Varem deixar enrere la terra,
els amics, les cançons, els dies,
les corrandes, de tots els exilis.
Tant sols la nit gelada i fosca
i el cant monòton dels puputs
acompanyaven la caminada 
lenta i trista cap al no res.
Deixàvem enrere els faristols
d’aquelles cançons de resistència
i els fulls de partitures vigoroses
enganxades als filats punxeruts.
Deixàvem enrere records i alegries,
tristors, banderes i feines a mig fer,
un país, una il•lusió, una república...
Ho deixàrem tot emmerdat
en el femer d’un país intolerant,
d’un estat enfeixistat en si mateix,
i més gris , i molt més pobre.
Potser tornarem i els filats
s’hauran rovellat com la il·lusió.
La única esperança, serà la flor
que resisteix valenta l’embat 
de tots els ultratges.
Vés al poema sencer

Llaç groc

Tant sols amb un llaç groc, t’escupo a la cara.
Em desfaig en milers de fragments cromàtics
com les gotes de saliva que surten de mi
i tots els fragments retornen a la llum en groc.
Penso i repenso la foscor de les fredes garjoles
i intueixo l’au que entra i surt d’entre els barrots.
L’aire enjogassat s’esquitlla lliure per les cel•les 
amb la mateixa fragilitat que fa voleiar el meu llaç
que penja d’un imperdible –per no perdre’l- del meu pit.
Tant sols amb un llaç groc, et mudo la cara i l’esguard,
et faig voltar i voltar caçant mosques entremaliades
per arbres, fanals, façanes, senyals i refotudes finestres.
Jugo amb tu i la teva sublim, la teva enorme estupidesa,
la teva i la dels teus fiscals, la teva i la dels teus tribunals,
la teva i la dels teus llepaculs periodistes, la teva i la del teu govern,
la teva i la de la teva constitució, la teva i la de la teva policia,
la teva i la de la teva bandera, la teva i la de la teva pàtria corrupte,
la teva, sobretot la teva...
Amb el meu llaç groc, t’escupo a la cara...
Vés al poema sencer