Poemes de Quim Ponsa

Com una núvia

Toca’m,
fes-ho suaument
amb el dors de la mà,
com si fossis una núvia,
una núvia verge i assedegada de mi.

Toca’m ,
com si em despullessis,
com si ho fessis poc a poc
amb la mirada o els llavis,
com la núvia de les mil i una nits.

Toca’m,
si vols també amb passió,
resseguint-me les arrugues,
les estries dels racons més amagats,
com si fossis la núvia amagada sota el vel.

Toca’m,
fes-me estremir amb el tacte,
fes-me volar amb la mirada,
fes-me flotar amb xiuxiueigs
com la núvia més bonica a peu d’altar.
Vés al poema sencer

Netflix

Vivia una vida tant allunyada de la realitat,
que els peus no li tocaven a terra.
Tot es resumia a una sola pantalla.
Anava calmosament de sèrie en sèrie,
i passava de sentir-se una mare de dragons
a la consort malèfica de la Casa Blanca,
de viure en una casa on no s’hi podia viure,
a resoldre crims irresolubles prop de Miami,
del laboratori més modern d’investigació,
als records més quotidians de la transició.
Tenia totes les plataformes hagudes i per haver,
i com a objecte quasi sexual i absolutament vital,
el seu comandament a distància...
I és que la distància entre ella i el seu ser,
cada vegada quedava un xic més lluny,
les seves aventures, cada vegada més enquadrades,
la seva vida emmotllada a un sofà atrotinat.
Vivia una vida de pel•licula....
Vés al poema sencer

Feixisme

En aquests temps on el feixisme resta amagat
en cada maleïda cantonada, disfressat
camuflat de virtuts i d’empaties, 
de legalitats i de ideals democràtics,
cal que no perdem mai de vista
de quina claveguera emergeixen
els seus caps i els seus escuts
las seves consignes i les seves banderes.
Intenten confondre la historia
i es valen de la ignorància aliena
per colar-nos missatges xenòfobs,
per penetrar-nos amb idees homòfobes,
per prometre’ns seguretat i pau,
amagats en les seves màscares infectes,
parapetats en la seva violència ancestral,
en la seva inhumanitat mental i social.
Els tenim a prop , molt a prop,
disfressats de lliberals i de centristes,
disfressats de socialistes i nacionalistes,
sempre amagats darrera una bandera
que els oculta les vergonyes, mai de cara,
mai de cara, mai de cara, mai de cara...
Són aquí, entre nosaltres, al país
a l’estat, al continent, i cada vegada són més forts
xuclant-nos la sang, vivint de la nostra ignorància
nodrint-se de la nostra inacció, del nostre conformisme...
Vés al poema sencer

Quan els cirerers perdin la flor

En el temps que els cirerers perdin la flor,
i despuntin ben roges les cireres,
desclouré els llavis poc a poc
i diré el teu nom de primavera.
Recordaré els jocs entre llençols,
aquells que ens inculcaven tanta vida,
em deixaré endur per els records
i reviuré amb un somriure aquella bogeria.
I quan les cireres es marceixin com cada any
després d’haver acolorit les matinades
faré recompte pensarós de tots els guanys,
de cada bes de cada mot, de cada albada.
Vés al poema sencer

Covardia ?

Explica’m per què has fugit?
Per què has abandonat el cos,
aquell cos que ens feia riure,
aquella vitalitat innata
que ens feia cantar i viure.
Explica’m si pots amb arguments
la teva incomprensible rendició,
aquell passar del tot a res
per una cruel i absurda malaltia.
Explica’m per quin motiu egoista
vas decidir tirar la tovallola
i enfonsar-te en aquesta deixadesa.
En quin cony de cova ets amagat,
en quin amagatall guardes l’alegria.
Explica’m, un moment que tinguis
per quins set sous ens has privat
de la teva impagable companyia.
Vés al poema sencer

De vegades, la mort

De vegades la mort
arriba per sorpresa i s’arrapa a tu
fent-te cruixir l’esquena i les espatlles.
Després et besa els llavis
i notes aquell al·lè resclosit,
aquella fredor subtil,
aquella absència de passió.
Aleshores, de manera implacable
se t’enganxa a la pell
com una crema solar gelada
i t’arrenca totes les llàgrimes
que tenies guardades a l’ànima
per a alguna ocasió especial.
De vegades la mort
arriba per sorpresa i et trasbalsa
els ànims i els sentits.
Vés al poema sencer

Refugiats

Faré un crit
que esborri les mil llàgrimes glaçades
que pengen ara alades de les pestanyes.
Un crit mut, engolit pel propi instant
on la ràbia m’omple la gola fins l’esglai.
Un crit seré, que m’esquinci l’ànima
quan la imatge em retorni els ulls
de l’infant que mira poruc a la mare
preguntant-li tant sols per què?.

Un crit terrible per cada incomprensió,
per cada dubte de la bona gent
a qui enganyen des d’un sofà
amb noticies incertes i manipulades.
Un crit d’espant per cada bomba,
per cada ganivetada al món civilitzat,
per cada esgarip i cada flama perversa
que crema, de fet i de paraules
la seva irreal realitat desesperançada.

Faré un crit que desglaci les llàgrimes
per poder seguir escrivint aquestes coses.
Lletres inútils que potser no seran llegides
que potser no seran enteses o compartides
per gent que veu en l’altre, sempre un enemic.
Vés al poema sencer

Merda

El president de l'associació contra la ludopatia,
ha deixat la presidència, perquè li ha tocat la loteria.
El dirigent d’alcohòlics anònims ha sortit de l’anonimat, 
tancant un a un els bars del barri, ben torrat.
El pneumòleg deixa cada cinc minuts la consulta,
per amagar-se pels racons i encendre un cigarret.
La presidenta d’aquella associació contra el racisme,
ha fet fora la dona de fer feines, perquè feia el ramadà.
El secretari general d’aquell partit famós d’esquerres,
cada nit abans de dormir, resa i canta el cara al sol.
Aquell anarquista combatiu, convençut i anticapitalista
rondina , perquè el seu Iphone ha perdut la cobertura.
Aquella votant cristiana de dretes de sempre,
porta la seva filla a l’hospital perquè hi avorti.
Aquell refotut independentista de tota la vida...
...quan marca Iniesta amb la roja, crida GOOOOOOOL
Vés al poema sencer

La darrera sorpresa

Quan creus que la tarda s'esmuny
sense possibilitats de cap altra sorpresa,
surts a l’eixida i veus la lluna plena
que treu el cap entre els cirerers adormits.
Quan penses que la pau no te nom ni cognoms,
ella engalanada esquitxa els roures i oliveres,
les alzines i argelagues, les pomeres i els sembrats
i els dona aquell toc amablement aristocràtic,
aquella pinzellada magistral que acaba el quadre
que no te més firma que la pròpia natura.
Quan creus que el diumenge mor, sense pena ni glòria,
s’alça el teló d’una nit absolutament meravellosa.
Vés al poema sencer

T'estimo

T’estimo.
T’he enviat una sol·licitud d’amistat.
T’he deixat tres likes
en la teva foto de perfil.
He fet un shared your post
en el teu post de gatets.
He obert un hashtag
amb el teu nom 
que ha estat trending topic,
només amb els meus comentaris,
on es llegia guapa, guapa, guapa.
T’he posat emoticones amb cors
en cada element que has compartit.
He creat un grup d’amics
i l’he omplert amb tots els meus perfils.
En el meu estat sentimental
hi he posat, “en una relació”.
A les creences religioses
hi he afegit cristià ortodox,
que és la religió que tu practiques.
En les aficions he posat també,
la natació sincronitzada
que tant t’agrada....
T’estimo.
No entenc la teva reacció al meu primer xat...
No se perquè em vas dir “vete a tu pueblo!!”....
Vés al poema sencer

Benicadell

Com una au,
obria els braços a cel obert.
Se sentia la mestressa del mon,
desafiant els núvols i la llei de la gravetat.
S'havia apoderat, sense permís,
de l'espai del seu país,
com qui juga a ser un Deu poderós.
Quan arrencà el vol,
els ulls se li negaren de llàgrimes.
Volava, com sempre havia somniat.
Aquella nit de Nadal, de lluna plena.
Vés al poema sencer

El rei del mambo

De vegades, voldria ser
l’espurna més violenta
de l’onada que colpeja Lekeitio.
O potser aquell bri d’herba
que acarona les planes
de la casa prop de Zumaia.
I qui sap si també potser
aquell glop xarbotat de sidra
que cau al got del casco bilbaí.
O la nota de la cançó enganxosa
que acompanya la Marijaia.
I qui sap si una punta de la cresta
de qualsevol dels Flyschs
de la costa gipuskoana.
De vegades voldria ser
el rei de totes aquestes meravelles.
Però el que de veritat voldria ser,
és en Manolo d’Ea. El rei del mambo.
Vés al poema sencer