Poemes de Quim Ponsa

Lluna plena 2

Vaig parlar aquella nit amb la lluna plena,
quan ella entrava exuberant i nítida
per la única escletxa del porticó de la finestra.
Varem discutir del pas del temps, i les marees,
de l’amor i els desamors, d’excentricitats insospitades,
fins i tot de futbol, política, cotxes i dones.
La vaig acariciar talment com si fos una bella amant,
la vaig besar als llavis, li vaig fregar amb els dits
les seves parts més sensuals i excitants...
En veure'm tan animat i decidit em va dir:
Noi, si no et fa res, jo vaig minvant...
I em va deixar sol i embadalit, mirant per la finestra,
trist i confós, com qui ha patit una greu al·lucinació,
com qui de nit veient la lluna plena, es torna presoner
d’un sòrdid i meravellós miratge.
Vés al poema sencer

Lluna plena

Obre la finestra
i deixa que la lluna plena
acaroni la teva pell.
Deixa que t’acompanyi els somnis
i no tanquis els ulls, per poder-la fruir
que la seva llum et transporti
a llocs onírics desconeguts,
que el seu influx et faci més gran,
més jove, més forta, més feliç.
Deixa que et sedueixi
que t’embolcalli, que et prengui
que et faci l’amor de manera pausada,
que et penetri des dels peus
fins a l’últim punt de l’enteniment,
i si pot ser, encara més enllà.
I després, quan l’orgasme et relaxi els músculs,
observa-la, i veuràs com somriu,
com et mira amb els ulls negres
assedegats d’amor i desig.
Vés al poema sencer

Imaginació

Em passejo pels teus vicis,
lliscant saliva enllà.
Beso les mans que m’acaronen,
busco els teus ulls enjogassat.
En passejo per la teva pell
com el nen que mai no es cansa.
Dibuixo amb les puntes dels dits,
un camí de borrissol.
Furgo en els teus pensaments
per trobar-hi una pedra preciosa.
Una pedra que no em faci ric,
només l’anhelo contemplar.
Busco dins la teva imaginació,
una illa, on jeure al sol,
i poder seguir imaginant eternament.
Vés al poema sencer

Zumaia

M’encega el llum intermitent del far
que metòdicament torna i retorna.
M’arriba des de la terrassa alçada,
el vent fresc i lleugerament salat del mar.
Tanco els ulls i intueixo les barquetes
que feinegen de manera incansable
a pocs quilometres de la costa.
L’aigua sembla estar tranqui-la,
i els peixos neden encuriosits
aliens al destí que els espera
en forma de xarxa de pescador.
Sento pell de gallina i no sé
si és la pau, el vent, la terrassa
el país, la llengua, o el destí dels peixos.
Se m’ericen els pells del braç,
i no se si avui seré capaç d’agafar el son.
Algú prop meu, llença un flaix fotogràfic
intentant captar la meravellosa posta de sol...

Quan inventaran un artefacte
capaç de retenir els moments de plaer?
Vés al poema sencer

Reencarnació

Amb la mirada perduda i ennuvolada
entremig de les reixes, mirava el prat,
i en un racó desconegut del meu cervell
m’envaïa una idea repetitiva i absurda.
I maleïa cada entrecot, que havia menjat
cada bistec, cada hamburguesa, cada filet...

L’atzar, m’havia jugat una mala passada.
M’havia reencarnat en vaca.....
Vés al poema sencer

Primavera

Hem obert persianes i espolsat flassades,
i hem omplert d'aire net els vells pulmons.
Hem obert els ulls enlleganyats com dues magranes
per poder abastar-ho tot sense racons.
També hem afinat curosament l'orella
per tal de no deixar-nos cap soroll.
Ens hem omplert els mots de poesia
i valents ens hem plantat de cara al món.

I tímida i lentament de sota els llençols
ha tret el cap, engalanada i majestuosa...

La reina primavera.

Vés al poema sencer

Eu sei que eu vou te amar

Com el vol suau d’una gavina sobre el mar,
o el simple toc suau de dits per l’esquena
de l’enamorat que busca només una complicitat
així passa lenta i emocionadament la cançó,
lliscant pels llavis, com un esquí en la neu verge.
No ens calen bones sabates, ni americanes d’Armani,
ni llibres de versos de cap clàssic erudit,
eu sei que vos te amar, simplement això,
uns segons d’intimitat desbordant, la placidesa feta música,
el xiuxiueig a l’orella, els llavis al coll, la ma a l’entrecuix,
les passes de ball sobre el parquet net i polit de la sala
o simplement aquella estrofa, por toda minha vida vou te amar,
desesperadamente, eu sei que vou te amar...
Simplement això una declaració contundent d’amor
en un mon podrit de guerres...

Vés al poema sencer

Tempus fugit

Avui al bosc, amarat de pluja
m’he abraçat a l’arbre centenari,
per sentir el bategar del temps.
He resseguit, la seva escorça pam a pam,
i he parat l’orella prop del tronc
gaudint del silenci tant sols trencat
per la remor fascinant de les gotes de pluja.
He sentit el temps fugir entre els meus dits,
i el brogit de la natura al meu voltant.
Descalç, he sentit a les plantes del peu
el frec de l’herba i les punxes de pinassa,
he deixat el cos inert, per transformar-me en bosc.
He deixat que el temps m’absorbís,
i fes de les meves pobres despulles
una part més de l’ombra mil·lenària del pi.
El temps, ha fugit com una llebre
jo, ja formo part de l’olor d’aquell bosc...
Vés al poema sencer

12 d'octubre, ells a Madrid, jo al Pallars

Cau una pluja torrencial de fulles grogues de faig
dins el silenci calmós del bosc que mor sense pressa,
una pluja cromàtica que esquitxa pau i dolces sensacions...

Pels carrers de ciutat, tancs engalanats de festa
malmeten l’asfalt per on caminen nens i nenes
entre visques histèrics i voleiar de banderes...

Vola al meu voltant l´espiadimonis despitat
confós per una estació que no acaba d’entrar
per unes pluges enyorades que es fan esperar...

Volen els avions de guerra pel cel de ciutat
fent piruetes macabres, demostracions de poder
vols rasants amb el fum de colors que es difuminen...

M’assec i escolto el xipolleig cadenciós d’una font
que sense pressa xarbota l’aigua i omple l’espai de pau,
mentre el sobreeixidor em refresca els peus com batejant-los...

Desfilen pels carrers de ciutat, homes armats amb uniforme,
interpretant una dansa de cossos marcials, sense cervell,
seguint amb orgull i amb una masculinitat agressiva, UNA PUTA CABRA!!!
Vés al poema sencer

Olor

Encara sento la teva olor de colònia dolça,
de vegades encara la sento al meu voltant
i aleshores tanco els ulls i tant sols ensumo
deixant córrer ben a prop un espai de màgia.
Tant sols la olor em transporta a instants plaents,
a passejades per carrers humits i mans llaçades,
l’aroma m’entela els ulls transformats per un instant
en paper de ceba transparent de cinema de joguina,
on els actors, que som tu i jo, es mouen sense gravetat
amb cossos nus, o caminen pausadament sota la pluja
saltant bassals, o simplement amagats sota el paraigües.
En algun racó remot i amagat del meu cervell,
conservo l’olor afruitat de la teva dolça colònia
que em punxa com una daga esmolada d’argent
i em retorna una i altra vegada als teus braços càlids,
on voldria acotxar-me i dormir plàcidament com un nadó
mentre tu em taral•leges una bonica cançó de bressol.

Vés al poema sencer

Al meu país

Al meu país, quan fa vent,
els arbres dansen melodies mediterrànies,
i s’espolsen les ginestes i argelagues.

Al meu país, quan fa vent,
tremolen i espeteguen les finestres,
repiquen i es parteixen les persianes.

Al meu país quan fa vent,
canvien i embogeixen les persones,
les orenetes i gavines volen tortes.

Al meu país, quan fa vent,
se'ls aixequen a les noies les faldilles,
els ventila l'entrecuix mentre caminen.

Al meu país, quan fa vent
el foc esdevé un ser salvatge
destruint brutalment el bell paisatge.

Al meu país, quan fa vent,
sempre surt algú a la plaça amb la vareta
a dirigir la simfonia de ventada.

Al meu país, quan fa vent,
els amants fan l’amor a les palpentes,
mentre dansen i tremolen les espelmes.

Al meu país, quan fa vent,
se m’apareixen a mi tots els fantasmes,
saltant a tentines les teulades.

Al meu país, quan fa vent...

Vés al poema sencer

Bildu

Has sorgit com un bri d’esperança,
com la branca que brota del cirerer mig mort.
No decebis els que rebutgem la sang de l’ira,
deixa volar ben alt els teus coloms,
fes callar boques, remou consciències,
sigues aquell gra al cul de la pobre democràcia,
lluita, treballa, imagina, reclama, exigeix,
sigues grans entre els grans vinguts a menys.
Gora Bildu, gora et labora petit Asterix insurgent.
Vés al poema sencer