Poemes de Quim Ponsa

Terrats

Saltàvem pels terrats per la vella Barcelona
plena de fum , soroll, gavines i coloms,
saltàvem sense escombra entre les cuixes,
i sense cap més xarxa que la nostre il·lusió d’infants.
I veiem pels celoberts les nostres paranoies
en formes alades encerclant-nos cada somni.
Jugàvem, beneïts temps en els que jugàvem,
amb els genolls pelats i les bruses enganxades,
jugàvem a ser avions que aterraven en prats de rajol,
i a xutar cada agulla d’estendre somniant fer el gol més decisiu.
Beneïts els temps en que jugàvem pels terrats
que ens servien de palaus i barricades.
Vés al poema sencer

Les rates

Les rates surten de les clavegueres,
i es llepen entusiasmades les unes a les altres.
Repassen meticulosament totes les sobres de la festa
engolint sense pudor les restes humanes i inhumanes.
Una vegada satisfetes, s’abandonen a l’acte luxuriós
i es reprodueixen amb la única finalitat monstruosa
de perpetuar l’espècie i engrandir els seus egos putrefactes.
Les rates, es reparteixen premis i avinences
per tal de guarir-se les unes a les altres les ferides,
mentre el mon contempla estupefacte, atònit i dòcil
la macabre orgia del maleïts rosegadors rapinyaires.
Vés al poema sencer

Abracadabra, siga la pata en su cabra

La bruixa Brisa embruixa grisos entristits, sols amb somrís de bruixa amb llavis de maduixa. I somnia rauxes en boscos de boixos, i baixa a les soques
a escoltar les veus fluixes d’afònics follets que fan un garbuix de sons moixos a l’ombra d’un marduix. I recorda quan la brisa embruixava els cabells llisos que li lliscaven per les cuixes i ruixava amb pixums els mixos que la feien cantar cançonetes i poesies prenyades d’esdrúixoles.
La bruixa brisa, feia moixàines a la lluna dins la fageda, amb la ma entre les cuixes...
Vés al poema sencer