Poemes de Raimon Gil Sora

Concepte

Enlluernat pel llum del focus escolto
des d'un racó de l'escenari la música
trista d'un solo de trompeta. Després
a poc a poc el vol vacil·lant de la mà
al voltant d'un thèremin va dibuixant
la calidesa del cos de la noia que vas
estimar una freda nit d'hivern mentre
et trobes el significat de les paraules
que vas escriure: has passat de perdre
el que estimaves a perdre't tu mateix.

 
Vés al poema sencer

Salms

Si pogués amb un lleuger moviment canviar
la trajectòria de nord a sud i de l’est a l’oest,
i deixar que les paraules s’omplissin de més
sol, si pogués esborrar amb les meves mans
tot el silenci de l’espera i omplir l’absència
d’un renovat optimisme. Però als meus versos
hi manca la música dels teus llavis: un piano,
un baix, la percussió... tota la nostra distància.
Vés al poema sencer

Mark Spitz

Tres cops a la setmana creuo el carrer
dels enamorats per anar a la piscina
municipal. Em trec la roba, la guardo
a la taquilla, faig estiraments, sospiro.  
La piscina està sempre plena de nens
que no es cansen mai de ser-ho, però
la meva infància queda cada cop més            
lluny i jo nedo i tan sols procuro no
oblidar mai el número, com un amor
o una promesa antiga, perquè la vida
ha estat sempre aquest continu nedar
d’un costat a l’altre per arribar enlloc.
Vés al poema sencer

Fet i amagar

No recordo la teva veu, només recordo
la teva por com la corda del violoncel
que es trenca a mig concert i ens deixa
la seva absència. La teva vida ha estat
aquest fred hostil d’hospici, la misèria
de la postguerra i l’absència de l’àvia,
haver-se fet vell sense ningú al costat,
en silenci, amb la felicitat color de por
del bàndol dels vençuts. Com una vella
fotografia en blanc i negre que recorda
el teu gest però ha oblidat les paraules
la teva veu i la meva sempre han jugat
a fet i amagar. He heretat de tu el color
melancòlic i plujós d’una mala història.
Vés al poema sencer

Rabo de nube

No ho he oblidat mai, aquell capvespre

prop de la platja, les notes d’un acordió

enredant-se als teus cabells i la lentitud

del mar amb una lleu remor de bateria

de jazz. Era el nostre primer aniversari

i el nostre amor encara no sabia què era

haver de suportar tot el pes de les coses

i els fets, l’èpica de viure un temps fet   

de renúncies i mancances, no he oblidat

mai ni el teu somriure tímid, ni aquella

melodia bellíssima, ni la por dels teus

ulls. Si m’hagués estat concedit un sol

desig hauria demanat una cua de núvol

per escombrar totes les teves tristeses.

Vés al poema sencer

Elegia per a una casa buida

Venia travessant el carrer quan de sobte

m’he retrobat amb la fràgil arquitectura

de la meva infància. Va ser aquí mateix,      

en aquest carrer gris i amagat del poble.

Al principi no recordava els detalls més

simples, però a poc a poc ha anat sorgint

el vermell gastat dels rajols, la canonada

de plom del miserable lavabo comunitari

i la petita cuina amb butà des d’on l’àvia

em cridava cada vespre a l’hora de sopar,

i la filla de la veïna agafant-me de la mà

i portant-me a la seva habitació: recordo

els geranis vermells i una cançó italiana

a la galeria. La meva infància és com una

casa vella a punt d’enfonsar-se, un record

desolat amb un cartell de prohibit el pas.

Vés al poema sencer

Cafè Royal

Sempre he estimat aquests llocs foscos

i solitaris de ciutat amb el nostre reflex

als vidres i els llums de Nadal al carrer

il·luminant el no-res. Però aquesta nit

la teva poesia fa lluir el fris de rajoles

modernistes del Royal i va apuntalant          

el sostre perquè no s’acabi d’enfonsar

del tot mentre la pluja divideix la teva

protesta en trossets de vidre de colors:

uns malucs, una sina, uns llavis càlids.

Destruït el passat sempre ens quedarà

la poesia per reconstruir els records

que cap especulador podrà prendre’ns.

Vés al poema sencer

Subtítols

Perquè a la vida li agrada amagar el sentit
íntim de les coses no podràs entendre mai
l’home solitari que passeja el gos cada dia
pels capvespres del port, ni el que s’asseu
al mateix lloc de sempre a dibuixar el cos
nu de la dona que no ha trobat. Perquè no
sabrem ni les nits ni les paraules que vam
deixar pendents continuaré bevent alcohol
i escrivint versos. El temps és com un nen
que ha perdut la seva mare i l’està buscant.
Vés al poema sencer

Frasseig

Tu tenies el concepte, un continu d'esglaons
i replans que et porten a la melodia com una
heroïna disposada a salvar-te a cada instant
del fred i la solitud. La nit és fosca i camino
envoltat pels llums d'un camió de la neteja
i la remor de les fulles mortes que arrossega
el vent. Després altre cop el carrer abstracte
i dissonant, el frasseig lent del paisatge urbà,
paraules que han besat els llavis d'una dona
i que assajo de dir als poemes, tan tardorals
com la solitud de la teva última nit a Carolina
o una estació de tren sense correspondències.
Vés al poema sencer

Soledat

Al principi hi havia el caos, després es va crear
la llum i es va separar de l’obscuritat. Al pis on
ara escric la llum d’hivern entra per la finestra
com una metàfora dels primers dies, a la cuina
s’acumulen restes de menjar i jo vaig escrivint
aquest poema amb la solitud d’un baix de fons
que et fa companyia per parlar la llengua d’ella
i expressar el que callem, que l’escalfor d’una
estufa de parafina no m’abriga prou de la teva
absència, que fa temps que visc un altre hivern.
Vés al poema sencer

Sense destorbar el món

A mi que tot se m’oblida només volia
deixar escrit els nostres noms perquè
algú altre els recordi al final del dia.
Però llavors José Teixeira de Freitas
em posa la mà damunt l’espatlla i em
diu que ell va haver d’esperar-se anys
per poder fer un petó a la seva dona:
“Ella duia un vestit estampat de flors
i jo només tendresa” Va ser a Imirim
diu, mentre li grinyola el cor. Després
s’estira al llit i busca el partit de futbol
a l’emissora de radio. Aquest any el seu
equip tampoc guanyarà el campionat.
Vés al poema sencer

La meva part de neu

Molt abans que la solitud de Kieslowski,
que és com la nostra solitud, d’un color
gris de suburbi i vodka, hi havia aquest
mateix paisatge d’ara: un vaixell atracat
al port i el meu pare que tornava a casa
sota la nevada mentre tu, que no havies
vist nevar mai, creuaves amb bicicleta
una frontera al sud de la meva infància.
Era mil nou-cents vuitanta-tres i per mi
no existia ni la neu als poemes de Celan
ni la tristesa de l’hivern amb les barques
a la sorra ni la possibilitat de perdre’ns.
Vés al poema sencer