Poemes de Ricard Mirabete

Quan

Quan el verd es crema al cim.

Quan en minvar la llum s’acreix.

Quan el cargol urpeja la branca,

quan em deixa el rastre a les mans.

Quan s’esllavissa el glaç fins al rostre.

Quan l’ombra creix a la paret.

Quan l’hora arriba implacable.

Quan el temps s’enrosca dins meu.

El món és l’ombra del cansament.

Vés al poema sencer

Segon secret

Encara m’estic a l’extrem
d’una corda d’espirals.
M’empasso el bosc i mossego
la calç que venia dels teus llavis.
Desviure’s enmig del verd i del secret
embadalit, negre i arrissat del do
que m’ha omplert de saliva i temps.
A la cara hi duc un cau d’onades
i el vent que hi has deixat caure;
és com si existís una revelació posterior
que no pot deixar de ser el que és:
premonició de l’acte segon.
Vés al poema sencer

Peso el bé

Peso el bé i el mal en una balança

mentre els justos fan silenci amagant-se

els jutges fan jocs de mans amb diners

els monjos fan girs de peus als carrers

i el batlle sermoneja el vagabund.


Els amics es troben a l'hora en punt.
Vés al poema sencer

Un home amb bicicleta

Ell estava orgullós i alegre
i se’n tornava, un cop i un altre,
amb la bicicleta cap a la pensió.
Hi treballava a la cuina;
A canvi, el deixaven dormir a les golfes.
A mitjanit se’l veia al bar de la plaça.
Bevia a cor què vols,
no enganyava a ningú.
Una vegada m’explicà que només recordava
tres paraules ofegades a la sorra.
Tothora somreia i feia que sí,
que no, que més tard... amb moviments
massa expressius que semblaven bromes
de pallasso sobreactuat.
Ell estava orgullós i alegre
de venir al bar i asseure’s amb nosaltres,
de prendre una cervesa i portar-nos també
diaris francesos que no llegíem
i revistes de dones.
L’estiu passat ja no el vèiem.
Sempre havíem cregut que algun dia
recuperaria la veu.
Vés al poema sencer
Més poemes

Articles de Ricard Mirabete

Més articles