Poemes de Rosa Maria Arrazola

PoeMar

         (1r premi als Premis Poemestiu'17)

Quan couen els estels a l’Empordà
el cotó de la nit empaita les fissures
i en cada escletxa de la pell hi poso llunes
de menta i vinya verda,
mentrestant s’ascla el món
i aquesta costa immensa em purga el plor
que entela l’aire verge que es respira.
 
I la llum penetra a les tardes grises
i sóc una barca entre mil records
i m’abat la riba tacada de groc.
 
Llavors m’adic amb l’aigua que m’alleva el dol,
i totes les quimeres són visibles:
ets una taca en aquest instant moll,
una boca vermella, un mot, un pit,
un esguard enrogit a l’horitzó,
un astre, una rodona, una gavina blanca
i silenciosa, una pausa darrere del punt i final,
una calma tenaç, un ham que pesca vides,
un esquer que s’enfonsa en les hores humides,
el paisatge del cor i la terra de l’ombra i la follia.
 
I ets l’aroma que copsa cada gota de sal,
el tronc que dansa a la vora del far,
i aquell verd de les aigües de les cales petites,
de l’onada feliç, de les fulles més tendres
i dels versos de sorra que han tenyit el rellotge
d’esperances que passen i que giren i corren
i s’enfonsen i suren en aquesta badia.
 
No som res terra endins, però ets l’arpó del poema
i en aquest oceà no hi caben les mentides.
 
 
 
Vés al poema sencer

Costa

        (1r premi als Premis Poemestiu La Vinyeta'17)

Seria sorra
només si tu
fossis onada.
 
Però alguna cosa em diu
que no seríem platja.
 
Vés al poema sencer

La mar de tu

    (1r premi als Premis Poemestiu La Vinyeta'17)

Que el mar de la teva boca
faci arribar les ones
a les dunes sense sorra
del meu cos.
 
Així sabré que tornes.
 
Vés al poema sencer

Fer de mare

Jo no pretenc
ser cap model de perfecció,
només em cal
que entenguis un segon
que no m'importa res
en aquest món,
més que allò que he parit
amb esforç i suor.
(I, a mi, em van fer cesària).
Vés al poema sencer

Em vestiré

Em vestiré amb ratlles grogues
i diré versos vermells,
retallaré les novel·les 
i les cosiré a la pell.
Duré sons a les butxaques
i uns quants pètals als cabells
i el vestit serà de terra, 
tindré a les mans molts batecs,
els regalaré amb somriures
i una tija sempre verda
a qui s'arreli al cel net.

I no caldrà cap moneda,
i no caldrà signar res.

Vés al poema sencer

Em vestiré

Em vestiré amb ratlles grogues
i diré versos vermells,
retallaré les novel·les 
i les cosiré a la pell.
Duré sons a les butxaques
i uns quants pètals als cabells
i el vestit serà de terra, 
tindré a les mans molts batecs,
els regalaré amb somriures
i una tija sempre verda
a qui s'arreli al cel net.

I no caldrà cap moneda,
i no caldrà signar res.

Vés al poema sencer

La barca

I

Se’t recolza la nit llargament a l’ esquena

i és intensa i suau, però no té lluna.

És a la pell de duna obscura que t’ embolica.

 

Tens carbó als ulls i l’ escorça bruna

i les estrelles a tu no et suren.

 

Duus una cua que mou els astres

fins la cintura, i s’hi belluga,

mentre et pentines, una paüra.

 


II

Hi ha la gola esquerdada

i un pòsit de dolor rere el batec.

 

Ets en un mar d’ aràbiga deriva,

 Punjab que et punxa la ferida,

la terra pura que no comprèn

el món on sures; i vius sotmesa

on tu t’ atures, i ets la promesa

del fill gran de la tieta que et tortura.

 

III

Ja no escoltes les hores a l’ escola,

des del pupitre voles molt amunt,

somies una barca per remar-hi

i no vols tornar a casa aquesta tarda

per viure presonera en una estança.

 
El teu batec d’ adolescent

tremola per la llum d’ una veu blanca

que és de neu i de sol

i no pot abraçar-te a la cantonada.

 
 

IV

La llibertat és

el tirant d’ una samarreta que du l’altre,

és la tecla del portàtil que prem l’ altre,

és el mòbil de l’ altre.

Els ulls dels altres, el cor dels altres.


Potser hi ha algú que pensa

que llibertat és a la mà,

la mà que se li escapa

i a tu et crema la pell i l’ endemà.

 

Llibertat és una barca

que t’espera al port de mar

i és alçar-se i pronunciar-se,

poder escollir a qui estimar.


Llibertat és dir la teva,

romandre en aquesta gleva

on tu hi sents la llibertat.


Lliure és haver estat valenta?

i denunciar la violència

que et prohibia fer un sol pas.


 

V
 
Pensaré cada dia en la fosca i la lluna,

lluitaré per les dones que no tenen vot

i seré una veu més del que deia el teu cor,

duré el teu nom per sempre en el record

i els diré a les alumnes de nit llarga, i carbó als ulls,

on atraquen les barques al port.
 
Vés al poema sencer

Alegria

Vull imaginar-me en un camí evident
percebent cada parpelleig
lluny del poema trist en una tarda suau
plena de termes molls,
escampant llum en un cercle quadrat.

Vull imaginar-me en altres terres
sense guerres
omplint-me de l'aire
que tu hagis expirat.

Vull imaginar-me davant 
de les boques sinceres
que senten l'alegre soledat
i vull creure en una força alta, misteriosa,
que ens col·loqui davant d'un paradís.

Vull rodar i vull resoldre,
moldre l'aire, escórrer sol,
cremar vides, cendrejar-me,
ressuscitar fent l'amor.

Vull imaginar-me que imagines
la mateixa resurrecció que jo.

Vés al poema sencer

Crono

Si sento les agulles
no hi ha tomba.

Totes les coses vessen.

Camino per un barri
que em fa posar els accents.

Tot és cambra d'amor,
sanefa de paraules a les pedres,
tot és l'olor d'aquell sabó de nens.
La mare a dins.

I creix la panxa neta del silencis.

Em cau la pell a tires. Tires la pell al cau.
I devoro rialles en carrerons sense sortida.

Si sento les agulles
no hi ha tomba.

Em renyo entre enemics,
però sé què és l'herba
i tot fins l'últim dia
cronometra les aromes de la vida.

Llavors,
si sento les agulles,
no hi ha tomba.

Vés al poema sencer

Down

Anna,
cada matí sorties al balcó
i llavors carregaves el pes de les mirades
d'aquells altres.

Ells et pensaven sempre compungida
i en una esquerda fonda, a l'entrefosc.

Anna,
tu cobries la nit de dolces albes
i oblidaves els gestos més esquerps,
oferies silencis plens d'encerts
i carícies i llaços de rialles.

Anna,
cada matí creuaves la vorera
per abraçar-me el món.

Jo era petita i no entenia gaire
el teu soroll.

Anna,
de vegades et veia rere el vidre
embafat d'alenades de tebior
i em trobaves l'esguard
sense cap ascla i movies la mà
per dir-me "hi sóc".

Anna,
t'he dut 40 hiverns molt a la vora,
m'he desat els teus ulls,
t'he isolat rere el vidre
i has empès cada dol i les ferides
tots aquests anys.

Has estat l'àngel de la innocència
quan m'estimbava i he caigut down,
jo el cuc petit, i tu l'ocell
volant amunt...

I avui
he tornat a trobar-te per atzar,
ara que entenc el teu soroll,
i he creuat la vorera, Anna,
perquè em calia abraçar-te el món.
Vés al poema sencer

La barca

I

Se’t recolza la nit llargament a l’ esquena

i és intensa i suau, però no té lluna.

És a la pell de duna obscura que t’ embolica.

 

Tens carbó als ulls i l’ escorça bruna

i les estrelles a tu no et suren.

 

Duus una cua que mou els astres

fins la cintura, i s’hi belluga,

mentre et pentines, una paüra.

 

 

II

Hi ha la gola esquerdada

i un pòsit de dolor rere el batec.

 

Ets en un mar d’ aràbiga deriva,

 

Punjab1 que et punxa la ferida,

la terra pura2 que no comprèn

el món on sures; i vius sotmesa

on tu t’ atures, i ets la promesa

del fill gran de la tieta que et tortura.

 

 

III

Ja no escoltes les hores a l’ escola,

des del pupitre voles molt amunt,

somies una barca per remar-hi

i no vols tornar a casa aquesta tarda

per viure presonera en una estança.

 

El teu batec d’ adolescent

tremola per la llum d’ una veu blanca

que és de neu i de sol

i no pot abraçar-te a la cantonada.

 

 

IV

La llibertat és

el tirant d’ una samarreta que du l’altre,

és la tecla del portàtil que prem l’ altre,

és el mòbil de l’ altre.

Els ulls dels altres, el cor dels altres.

 

Potser hi ha algú que pensa

que llibertat és a la mà,

la mà que se li escapa

i a tu et crema la pell i l’ endemà.

 

Llibertat és una barca

que t’espera al port de mar

i és alçar-se i pronunciar-se,

poder escollir a qui estimar.

 

Llibertat és dir la teva,

romandre en aquesta gleva

on tu hi sents la llibertat.

 

Lliure és haver estat valenta?

i denunciar la violència

que et prohibia fer un sol pas.

 

 

V

Pensaré cada dia en la fosca i la lluna,

lluitaré per les dones que no tenen vot

i seré una veu més del que deia el teu cor,

duré el teu nom per sempre en el record

i els diré a les alumnes de nit llarga, i carbó als ulls,

on atraquen les barques al port.
Vés al poema sencer

Matí de boscos

Aquest matí de boscos a La Selva,
de cels immaculats i brins novells,
l' aroma de la vida t' embolica.
Ets herba que roman sense tallar,
flor humida que comanda primavera,
abril que s'encomana, punxa en vena,
que embena la mirada de blaumar,
de brisa emblanquinada i de sol franc.
I erres, erre que erre,
entre conills suaus de pèl de seda
i ases floc de neu que s' acosten
només per la carícia.
T'oblides del cruixim que t' abatia
i jugues a inventar retrats més nous
i tornes al passat per renovar-te,
respires entre ocells el temps d'infància,
Vinyoli cala fort a les entranyes
i empenys la fosca al riu
perquè s' ofegui.
Vés al poema sencer