Poemes de Sònia Moll

Non si male nunc

És el moment d’empenyorar tendreses,
d’aplegar les engrunes de la taula
abans de voleiar les estovalles.
Al rebost,
només hi ha llet en pols, i rosegons
de pa que un dia foren flonjos,
i el cafè t’aigualeix els matins
entelats de tristesa.
 
La hivernada inclement
no durarà per sempre:
se l’endurà el mateix que va portar-la,
un déu capriciós i sense feina,
i tu, que hauràs après
(o hauràs conclòs), et miraràs la calma
amb ulls desconfiats (prudents i savis)
i provaràs de no somriure gaire,
de no assaborir gaire,
de no rumiar gaire,
només per si de cas,
per si torna el moment
de tancar la tendresa amb pany i clau
i empenyorar-la.
Vés al poema sencer

Furt

Plouen vidres

als carrerons de l’ànima.

M’amago entre les ombres

i espio els vianants.

 Assaltaré el primer que tingui llum

i li prendré el somriure.
Vés al poema sencer

Ira

Només per avui em permetré odiar-te.
Engrunaré el desig de fer-te mal,
en posaré les molles al morter
i esperaré que la veïna esclati
la forquilla en el plat a l’hora de la truita
per ofegar el batec d’aquesta ira.

Avui dormirem bé,
el meu fantasma i jo.

Vés al poema sencer

Respirem-nos

Fins al punt on se'ns perdin els límits.
On ja no es distingeixi la teva llum,
la meva incertesa.

Allunya't una mica,
després.
I respirem-nos.
Vés al poema sencer

Tota jo

em veig tota en els teus ulls.
Tota jo. El meu somriure d'avui, lleganyós, agraït,
de son recuperada després de tantes nits dormint massa poc.
La meva emoció sobtada quan recordo el somni
que acabo de deixar entre els llençols i tu m'aculls i m'escoltes.
Tota jo. La tristesa de la mare, el neguit quan no em surten les paraules
i dubto de tot i no puc escriure.
La manera massa brusca que tinc de vegades de posar límits.
Em veig tota en els teus ulls. Tota jo. La meva alegria de dins,
les ganes de ballar quan escolto la cançó que parla de bicicletes
i penso l'illa i els camins que encara em queden per recórrer.
Els ulls que em brillen quan estic amb persones que estimo tal com són
i que sento que m'acullen i m'arrisco i m'esplaio i parlo d'aquella manera tan meva, tan de dins. Em veig tota en els teu ulls.

Sense filtres, sense barreres. Tota jo.

Vés al poema sencer

Escriu-me

Escriu-me quan arribis allà on sigui,
on et dugui el desig, o el cansament,
o totes dues coses. Parla’m sempre,
que necessito versos i paraules
per omplir-me aquest tros de soledat
que enverina els camins secrets del cos.

Agafaré les lletres que m’enviïs
i en faré una flassada acolorida
–encara tinc aquella por del fred
que em recorre la pell a mossegades;
el fred que ve de dintre, de l’arrel
d’algun dolor ofegat que encara ignoro–.

Amb la tinta que en quedi, pintaré
grafits estranys per les parets del somni.
Així podré ofegar aquest buit de tu,
i el buit de mi i el de la terra molla
que sé vençuda sota els peus de fang,
que no m’aguanta.

Escriu-me, no t’oblidis del meu nom.
Quan ja no em quedi res on aferrar-me,
m’arrauliré a la panxa de les lletres
i em quedaré quieta, mentre espero
que em facin oblidar que no són res,
tret d’un miratge inútil que no em salva.

Vés al poema sencer

Esdevenir camí

He tornat al ventre de la mare,
quatre vides després. Tota sola:
aquest  naixement serà només meu,
germà, però no t'estiguis gaire lluny,
que t'endevini encara la silueta en la penombra
per si perdo l'ànima sota l'aigua.
Només tu pots donar-me'n una de recanvi.

Les sabates velles ja no em serveixen.
Han caigut a trossos
després de travessar deserts i rius d'aigua gelada,
i rere els aparadors
només hi ha botins
i talons d'agulla
i sabatetes de xarol.
No sé quant de temps hauré d'anar encara descalça.
Però podem ballar, si vols.
No tinguis por de trepitjar-me.

Vés al poema sencer

Aniversari

Avui, aniversari del dolor.

Destapo, doncs, una altra ampolla negra
i torno a encendre les espelmes còmplices.

És l’hora de l’enyor estèril, l’hora
de plorar els esquelets d’aquelles naus
que mai no es van cremar i que van deixar-nos
les estelles podrides
clavades al pulmó.

Enterrades en un pastís de cendres,
les espelmes esperen que les bufi
amb un poc menys d’agror que l’any passat.

Avui, però, sóc jo qui els fa l’ullet,
i les convido a beure vi calent
i a emborratxar-nos:

l’aniversari era ahir,
            i no vaig recordar-me’n.

 

Vés al poema sencer

En vermell

Hi ha dies
que et trobes en vermell tots els semàfors.

No saps com es fa,
això d'ofegar les ganes d'arrencar a córrer
i haver-te d'aturar en cada cruïlla
i trobar-te a sota de la pell
alguna cosa que s'assembli a la calma
de què parlen els savis.

A les sales de vetlla dels tanatoris
hi fa el mateix fred que en algunes oficines.

Vés al poema sencer

Furt

Plouen vidres
als carrerons de l’ànima.
M’amago entre les ombres
i espio els vianants.
Assaltaré el primer que tingui llum
i li prendré el somriure.
Vés al poema sencer