Poemes de Teresa Bosch i Vilardell

Fugaç

És tan pàl·lida,
la llum del teu perfum,
i tan fràgil,
el contorn de les parpelles,
que quan atanso
el meu ditet
al capciró del teu,
sento l’univers
que xiscla
amb el seu ventre.
 
Vés al poema sencer

Molsa

Ets fill del misteri.
I el misteri ha arrelat en tu
i t’ha cobert el cor de molsa.
I potser, i en aquest potser
també rau el misteri,
ja no hi ha res a fer.
Perquè sempre cauran gotes
que alimentin la molsa
i li facin brillar el verd
o els verds, i que enlluernin.
I ningú el podrà veure,
aquest teu cor que batega
amb sang enverinada de records,
tan sol, dessota.
 
Vés al poema sencer

Feina de formigues

El dia comença a la Nacional II
amb una llarga corrua de formigues.
Aquestes formigues-cotxe que segons els científics
sobreviurien a totes les catàstrofes.
Les matineres.
Les disciplinades.
Les sensates.
Les formigues que avancen impertorbables als canvis de temps i a les misèries,
encara que posin les notícies de la ràdio.
Encara que, fins i tot, a vegades escoltin música
i la música els provoqui una estranya sensació de benestar
a les antenes.
Una rere l’altra,
estoicament,
sense dir res,
amb la seva gran motxilla de lona
plena de greuges i esperances,
les formigues continuen el viatge.

Mentrestant, a dalt d'un arbre,
una òliba solitària aixeca el vol.
Es fa clar.
El sol il·lumina el bosc i els diferents verds – Déu meu, n’hi ha tants!
esclaten.
Vés al poema sencer

Terra

De seguida vaig aprendre que l’esforç
no mena necessàriament a l’èxit.
Tot i així, continuo aixecant l’aixada
i cavo i planto les llavors
als clots que puc.
Si la terra és pobra, l’adobo.
Si fa fred, construeixo un hivernacle.
Si hi ha sequera, m’enfilo a dalt d’una escala
i furgo a dins del cel per atrapar els pocs núvols
que s’hi amaguen i els espremo.
A vegades penso que no podré resistir més temps
sense veure créixer plantes.
Llavors m’adono que tinc les ungles brutes
i la cara mig cremada,
i em vénen unes ganes boges de plorar.
Caic i deixo anar l’aixada.
Però és debades.
Sé de sobres que d’aquí poc em tornaré a alçar,
confiadament,
com si m’hi anés la vida.
Què podria fer sinó?
Vés al poema sencer
Més poemes