Poemes de Teresa Bosch i Vilardell

Fugaç

És tan pàl·lida,
la llum del teu perfum,
i tan fràgil,
el contorn de les parpelles,
que quan atanso
el meu ditet
al capciró del teu,
sento l’univers
que xiscla
amb el seu ventre.
 
Vés al poema sencer

Molsa

Ets fill del misteri.
I el misteri ha arrelat en tu
i t’ha cobert el cor de molsa.
I potser, i en aquest potser
també rau el misteri,
ja no hi ha res a fer.
Perquè sempre cauran gotes
que alimentin la molsa
i li facin brillar el verd
o els verds, i que enlluernin.
I ningú el podrà veure,
aquest teu cor que batega
amb sang enverinada de records,
tan sol, dessota.
 
Vés al poema sencer

Feina de formigues

El dia comença a la Nacional II
amb una llarga corrua de formigues.
Aquestes formigues-cotxe que segons els científics
sobreviurien a totes les catàstrofes.
Les matineres.
Les disciplinades.
Les sensates.
Les formigues que avancen impertorbables als canvis de temps i a les misèries,
encara que posin les notícies de la ràdio.
Encara que, fins i tot, a vegades escoltin música
i la música els provoqui una estranya sensació de benestar
a les antenes.
Una rere l’altra,
estoicament,
sense dir res,
amb la seva gran motxilla de lona
plena de greuges i esperances,
les formigues continuen el viatge.

Mentrestant, a dalt d'un arbre,
una òliba solitària aixeca el vol.
Es fa clar.
El sol il·lumina el bosc i els diferents verds – Déu meu, n’hi ha tants!
esclaten.
Vés al poema sencer

Terra

De seguida vaig aprendre que l’esforç
no mena necessàriament a l’èxit.
Tot i així, continuo aixecant l’aixada
i cavo i planto les llavors
als clots que puc.
Si la terra és pobra, l’adobo.
Si fa fred, construeixo un hivernacle.
Si hi ha sequera, m’enfilo a dalt d’una escala
i furgo a dins del cel per atrapar els pocs núvols
que s’hi amaguen i els espremo.
A vegades penso que no podré resistir més temps
sense veure créixer plantes.
Llavors m’adono que tinc les ungles brutes
i la cara mig cremada,
i em vénen unes ganes boges de plorar.
Caic i deixo anar l’aixada.
Però és debades.
Sé de sobres que d’aquí poc em tornaré a alçar,
confiadament,
com si m’hi anés la vida.
Què podria fer sinó?
Vés al poema sencer

Terra

De seguida vaig aprendre que l’esforç
no mena necessàriament a l’èxit.
Tot i així, continuo aixecant l’aixada
i cavo i planto les llavors
als clots que puc.
Si la terra és pobra, l’adobo.
Si fa fred, construeixo un hivernacle.
Si hi ha sequera, m’enfilo a dalt d’una escala
i furgo a dins del cel per atrapar els pocs núvols
que s’hi amaguen i els espremo.
A vegades penso que no podré resistir més temps
sense veure créixer plantes.
Llavors m’adono que tinc les ungles brutes
i la cara mig cremada,
i em vénen unes ganes boges de plorar.
Caic i deixo anar l’aixada.
Però és debades.
Sé de sobres que d’aquí poc em tornaré a alçar,
confiadament,
com si m’hi anés la vida.
Què podria fer sinó?
Vés al poema sencer

Tres colors

Rosa.

El teu color preferit era el rosa.

El rosa dels núvols de sucre de les fires,

dels gelats de maduixa,

dels palaus de Disney,

dels llaços dels vestits de rams i de les palmes.

Aquell rosa.

Vermell.

El teu color preferit va passar a ser el vermell.

El vermell de la pintura als llavis,

dels cocktails amb alcohol i sense alcohol,

dels sostenidors de cap any,

del Seat Ibiza dels anuncis.

Aquell vermell.

Morat.

El teu color preferit ara és el morat.

El morat del raïm i l’albergínia,

dels vins que envelleixen al celler,

de les postes de sol,

dels cops rebuts, de les fugides.

Aquest morat.
Vés al poema sencer

Puntes

Les vaig trobar a dintre de la calaixera de les golfes.
Tenien forma de llençol, d’estovalles, de coixinera,
de mocador, o de peces que havien perdut
el record del seu ús en la memòria col·lectiva.
Les inicials brodades de les filles
s’arrapaven a les de les mares i les àvies
com les branques d’un vell roure
s’arrapen al seu tronc.
De res els va servir a tantes i tantes dones
cremar-se els ulls o esguerrar
l’agraciada forma d’uns dits destres.
Com un llamp, la modernitat
va impactar de ple en la vella calaixera.
Algú, sense ni tan sols haver-ho decidit,
un dia, deixaria de fer puntes.
Vés al poema sencer

Y, un cromosoma

De la infantesa en guardo tants records:
la bicicleta, les nines, els gossos del mas,
aquella olor de pa torrat al vespre...
Potser si hagués estat un nen
m’haurien ensenyat quan se sembra el blat
en anys de pluja.
O com s’aguanta el tractor perquè no caigui
a dintre el rec.
Però vaig néixer nena,
als anys setanta,
i part d’aquell món que encara tinc a la memòria
es perd.
El més fotut de tot plegat
és que no sé ni com salvar-lo.
Vés al poema sencer

Casa

Pare, he vist el món. Tot era mentida.
Ni les nostres platges tenen la corba més amable
ni els nostres camps els jardins més endreçats.
De fet, ni tan sols la tramuntana,
aquest vent que tant ens fa sentir nosaltres,
és única.
Però et puc assegurar que quan el tren, el cotxe, la mirada,
s’aturen després d’un llarg viatge al Paní i a les Alberes,
i la plana, curulla de verd i de teulades,
s’estén ampla fins al mar,
el cor encara em continua dient: Ja sóc a casa!
Vés al poema sencer

No

no
no beure
no fumar
no insultar
no desertar
no pensar massa
no menjar donuts
no llegir novel·la rosa
no passar la nit en blanc
no parlar amb desconeguts
no socarrimar la carn a la paella
no viatjar a països amb problemes
no aparcar ni als guals ni en doble filera
no creure-s’ho tot ni deixar de creure en res
no deixar-se anestesiar per la tele-escombraria
no sentir-se menystingut sense raons fonamentades
no abusar dels desodorants ni de les cremes barates sense marca

...
tot això,
haurà servit d’alguna cosa?

 

Vés al poema sencer

Llarga joventut

Toques el glaç amb la punta dels dits
i t’estremeixes.
Però tens temps,
molt de temps. I ho saps.
És per això que cerques l’Amor,
en majúscules.
El gran, l’únic, el veritable.
Aquest amor-quimera que només es troba
quan no es busca.
Aquesta flama.

 

Vés al poema sencer