Poemes

Miquel Bauçà

Si arrib a ser vell

Si arrib a ser vell,
em deixaré créixer la barba tot el que vulgui.
Una malaltia, potser, mortal, persistent
serà la meva amiga.
Un bell càncer, dic jo, dins la boca
potser m’haurà crescut talment una gardènia,
per haver parlat massa.
Ah! Aleshores, potser, també passi el rosari
i tingui unes lamentables ganes de parlar de gladiols...,
de donar definitius consells carregats d’experiència.
El més probable és que camini acalat sota el pes
dels records, de records d’amics meus ajusticiats,
suïcidats o desapareguts fronteres enllà,
qui sap on,
si arrib a ser vell...
Vés al poema sencer
Òscar Rocabert

És dur el maó

Meno un pit-bull i tinc ficat al tos

que els catallufos es queixen més per vici

que per res més. M’encanta fer el servici

i portar al pit l’Exèrcit Espanyol.

 

No crec que em calgui reconèixer el pinyol

del que m’atrau. Per ‘xò sóc hitlerici.

I encar que hom diu que el nazisme està en crisi

li sóc fidel: l’esvàstica o la mort.

 

Vaig fent, tirant, ningú em dóna problemes

perquè al carrer poso cara de dur.

No faig com d’altres, que semblen unes nenes,

 

perquè sóc MASCLE, i n’estic ben segur.

Només desitjo no conèixer, de veres,

perquè li hauré de fotre un cop de puny,

 

algú amb més cap que em faci canviar el rumb.

Vés al poema sencer
Oriol Gómez

Glacera

Aquesta nit em penjaran

caramells dels poemes

de tant fred i tristor

que tinc dins les

esquerdes de quedar-me

dret enmig les mans

inútils

mirant

no-res.

 

Vés al poema sencer
Sílvia Melgarejo

Set haikús sobre el pensament d'Ivan Illich

A les escoles,

exilis sistemàtics

ens tornen orfes.

 

La medicina,

absteniment del cos

instituint-se.

 

El consumisme

nova taxonomia

d’imprescindibles.

 

Indefectible,

udola de basarda

l’hom que es tem lliure.

 

I ca! Bastírem

Milers de murs de dèdals

on escatir-nos.

 

Traça, llombrígol,

Ancestral epicentre,

llegat furtiu.

 

Per tot desori,

el vertígen de l’home

pensant-se home.

Vés al poema sencer
Màrius Sampere

Com m'agrada

Com m’agrada escriure en una llengua

que diuen que es mor.

Quina sensació de pau i alleujament

portar-la de baixada cap als aiguaneixos,

l’obaga, l’entrecuix, la santa dona

de les primeres clarors.

 

S’obria el sexe i jo obria els ulls

i vaig llegir, per les parets sagnants,

això: parlaré!

I ara dic, ara que ho sé tot

de l’amor i dels lladres,

com més fonda la mort, més en dins de la terra!

Vés al poema sencer