Carolina Ibac Verdaguer

Petoneja’m tot el cos

Petons que ens besen les ànimes amb els dits del sentir.
Petons que somnio quan a prop ets de mi.
Petons fugissers que les presses espavilen.
Petons d'amagatotis quan sentim que ens vigilen.
Petons innocents que ens desperten la pell.
Petons inesperats que provoquen rampells.
Petons misteriosos que et deixen bocabadada.
Petons robats que s’amaguen sota la taula.
Petons austers que fugen de la tendresa.
Petons que em duen a l’orgasme mental.
Petons en espiral amb una llengua juganera.
Petons mentiders que dissimulen la veritat.
Petons que fan pessigolles al ventre.
Petons de papallones, lliures de tot mal.
Petons maternals.
Petons filials.
Petons amicals.
Petons amants.
Petons familiars.
Petons banals.
Petons acompanyats
Petons en soledat.
Petons sense resposta.
Petons sense volta.
Petons, només petons.
El llenguatge de l’amor.
El meu cos espera...
els teus petons.
Tan sols...
petons.

Altres poemes de Carolina Ibac Verdaguer

Mel agredolça

Si la mel es fongués entre els meus dits,
quan a cada petó t’acariciés fins l’infinit,
podria alleujar la teva amargor estesa
per un cor que ha patit la cruesa.
 

Ets l’equilibri agredolç,
un punt d’encontre,
entre la lluna i el sol,
entre tu i jo.
 

Estimar-te és fàcil,
amb tu res és estàtic,
els dies desapareixen
quan les nits amaneixen.
 

I quan em miro en el teu mirall,
trobo un jo que no he vist mai,
un ésser sensible i dolç,
que regalima cada racó,
del teu sensual i bell cos.
 

Res més gran que tu,
l’univers només és fum.
 

Tu seràs
qui caminarà al meu costat.

Vés al poema sencer

L’ampolla és buida

El sòl és molt fred.
L’asfalt està estès.
Sense sortida, el carrer.
De cartró, la meva pell.
Caminen frenètics rius de gent.
I la meva calma retardada
és la solitud del present.

Fa olor a fems
la metròpolis candent.
L’ampolla és buida a terra.
Ja no és cap consol de penes.
Sense cap calor a les venes,
ensumo tristor d’incomprensió.

I s’atura el meu temps,
mentre les passes alienes
no són més que pressa al vent,
que quasi em trepitgen,
que ni em miren,
que m’obliden,
abans de retenir-me,
en el pensament.
Sóc una vergonya per ells.
I elles em temen.
I tremolen, també.

Rodo mons,
als suburbis del perill.
En casetes del diner
m’esguardo de la pluja,
fins que em tornen a fer fora.
I el meu cansament em plora,
per no poder tenir un espai,
que em deixi per fi descansar,
que em pertanyi indefinidament.
Només tinc una casa imaginària
I les meves coses marejades,
dins un carro dels grans magatzems,
amb una roda que no va bé.

El món és aquesta roda.

Vés al poema sencer

Cerquem els límits

Cerquem els límits,
un cop trobats els dominis.
No més enllà dels reals,
siguin els que siguin.

Les fraccions rebutgen el zero
dins el denominador, penso.
Les arrels volen ser positives.
Calculem quan no ho són,
tot i ser infinites.

Un idioma paral·lel,
que segueix la línea,
que anomenem funció,
amb diferents graus,
enganxats a incògnites,
amb error allà on rau.
I les formes són diverses
Asimptòtiques,
Verticals,
Horitzontals,
Rectes i paràboles.
De salt a salt,
un número es perd,
desapareix.

Cerquem els límits,
a cada moment de la nostra vida.
Caminem sobre la línia,
tot i que de vegades saltem
a un buit
no definit.
Vés al poema sencer

Fora cabestres

Trobades enyorades dins la mar en calma.

Esperen sense treva la lluna blanca,

Que caigui sobre el llit d’aigua

I suri entre onada i onada. 

 

Llum lunar màgica,

Vius dins el somni

sota els fòssils

-ancestres- 

 

Fora cabestres.

Llibertat salvatge.

Hores de bagatge,

Dins la natura, fura. 

 

Trobarem aquella son

que ens farà somniar

sense cap mena de tro,

només un munt de petards

per a celebrar

que la nostra veu

té peu

-ferm, infinit-

Passa a passa

Passa el temps

I s’escorre

Com l’aigua a les mans,

Entre els dits... 

 

c

a

 

a terra...,

morint,sense treva.

Vés al poema sencer
Més poemes

Articles de Carolina Ibac Verdaguer

Més articles