David Caño

Entreacte de benvinguda

Quina sensació d’envelliment més viva. T’havies deixat caure amb aquell rendiment pervers de les matinades que tot ho abarquen, i ara els petits fragments multicolors s’incrusten rememorant l’èpica de la irracionalitat. Només una nit. El tacte líquid del rovell que de bon matí et fa aclucar els ulls per no sortir del simulacre. La ressaca? El cartell lluminós ha deixat de fer pampallugues. Foscor. Tot és negre. Al funeral múltiple de masses ha vingut Guy Debord a consolar-nos. Ens parlava de la societat de l’espectacle però a mi em distreia el cant d’una tórtora. El balcó seguia obert. Massa obert. No he sortit ni per ventilar la casa. La ressaca? Ja fa molt temps que vaig deixar de mirar-me al mirall – trencat -. Des de l’últim poema, creu-me. La rata no duia daga ni caputxa. Tot eren ulls, cara xuclada, avui apareixes en el millor moment, sempre amb les malles retallades, amb les aigües del desig remogudes, amb els vidres de tots els errors com pedres a les butxaques foradades. Confondre el passat i la nit, el sol amb el dolor, la por. Les metàfores de la por, les pregàries de la por, els ulls esbatanats i la cara xuclada de la por. De sobte, però, no succeeix res. Només llegeixo dilluns.

                                                                                          I camino.

Altres poemes de David Caño

Tigre de paper

Potser és ara que l’acord seria raonable,
vivint d’exilis permanents sense fugida,
en una terra llaurada de derrotes,
de monuments que han envellit com la memòria,
de rèmora de tants records que sanglotegen,
de condicionals que ressonen però no ofenen,
i miratges que ens retallen les pestanyes,
metàstasi d’un mal que no té mare,
sols aquest rugir felí de lletra impresa,
d’un vessar de versos que es beuen en sa plaça,
intercanviant l’alè i el gust per la novella,
giravoltant el blau d’una subordinada,
i copulant amb l’entelèquia de qualsevol possible,
ratllant llangors, aniquilant promeses,
essent

l’enderroc d’un reu que riu la seva fi.

INICI
Vés al poema sencer

Tigre de paper

Potser és ara que l’acord seria raonable,
vivint d’exilis permanents sense fugida,
en una terra llaurada de derrotes,
de monuments que han envellit com la memòria,
de rèmora de tants records que sanglotegen,
de condicionals que ressonen però no ofenen,
i miratges que ens retallen les pestanyes,
metàstasi d’un mal que no té mare,
sols aquest rugir felí de lletra impresa,
d’un vessar de versos que es beuen en sa plaça,
intercanviant l’alè i el gust per la novella,
giravoltant el blau d’una subordinada,
i copulant amb l’entelèquia de qualsevol possible,
ratllant llangors, aniquilant promeses,
essent

l’enderroc d’un reu que riu la seva fi.

INICI
Vés al poema sencer

Des de la platja d’en Goixa

A on van a morir les esperances quan l’evidència et clava l’última abraçada?
La solitud ets tu, en una platja deserta, veient com s’allunyen els trens feixucs del desengany.
Cal saber on s’amaguen les paraules que ja ens han contradit?
I el desig?
La sinceritat és el rostre d’un desconegut i el seu selecte afany de transformista.
La por només per necessitat. El mirall per convicció.
Quina és la fi dels propòsits que ja no es compliran?
I la del futur que mai no havies imaginat?
Nega mil vegades el teu sentit de la culpabilitat, els actes són rememorables o no són.

La solitud és una platja deserta, els trens carregosos que s’allunyen deixant un rastre fi i allargat d’amargor.
L’hostal, avui, segueix ensorrant-se, com sempre.
L’amor, un present sense cap conjugació.

Vés al poema sencer

XVIII

A on van a morir les esperances quan l’evidència et clava l’última abraçada?
La solitud ets tu, en una platja deserta, veient com s’allunyen els trens feixucs del desengany.
Cal saber on s’amaguen les paraules que ja ens han contradit?
I el desig?
La sinceritat és el rostre d’un desconegut i el seu selecte afany de transformista.
La por només per necessitat. El mirall per convicció.
Quina és la fi dels propòsits que ja no es compliran?
I la del futur que mai no havies imaginat?
Nega mil vegades el teu sentit de la culpabilitat, els actes són rememorables o no són.
La solitud és una platja deserta, els trens carregosos que s’allunyen deixant un fil fi i allargat d’amargor.
L’hostal, avui, segueix ensorrant-se, com sempre.
L’amor, un present sense cap conjugació.
Vés al poema sencer
Més poemes

Articles de David Caño

Més articles