Raimon Gil Sora

Després d'un concert d'Adriana Calcanhotto


Amb la seva veu han arribat els primers

instants de la tardor, una remor de fulles

mortes al nostre pas i fred a les paraules

amb un suau portuguès. Fa anys Girona

va ser la ciutat de la meva trista solitud:

Por a viure, cinema d’autor i dret civil.

Aquesta nit torno al fons d’aquells dies

mentre t’abraço fort en la foscor d’una

habitació de motel, amb la mateixa por

de perdre’t que tenia quan encara no et

coneixia i llegia el gust dels teus llavis

i del teu sexe als llibres de poetes morts.

Altres poemes de Raimon Gil Sora

Concepte

Enlluernat pel llum del focus escolto
des d'un racó de l'escenari la música
trista d'un solo de trompeta. Després
a poc a poc el vol vacil·lant de la mà
al voltant d'un thèremin va dibuixant
la calidesa del cos de la noia que vas
estimar una freda nit d'hivern mentre
et trobes el significat de les paraules
que vas escriure: has passat de perdre
el que estimaves a perdre't tu mateix.

 
Vés al poema sencer

Salms

Si pogués amb un lleuger moviment canviar
la trajectòria de nord a sud i de l’est a l’oest,
i deixar que les paraules s’omplissin de més
sol, si pogués esborrar amb les meves mans
tot el silenci de l’espera i omplir l’absència
d’un renovat optimisme. Però als meus versos
hi manca la música dels teus llavis: un piano,
un baix, la percussió... tota la nostra distància.
Vés al poema sencer

Mark Spitz

Tres cops a la setmana creuo el carrer
dels enamorats per anar a la piscina
municipal. Em trec la roba, la guardo
a la taquilla, faig estiraments, sospiro.  
La piscina està sempre plena de nens
que no es cansen mai de ser-ho, però
la meva infància queda cada cop més            
lluny i jo nedo i tan sols procuro no
oblidar mai el número, com un amor
o una promesa antiga, perquè la vida
ha estat sempre aquest continu nedar
d’un costat a l’altre per arribar enlloc.
Vés al poema sencer

Fet i amagar

No recordo la teva veu, només recordo
la teva por com la corda del violoncel
que es trenca a mig concert i ens deixa
la seva absència. La teva vida ha estat
aquest fred hostil d’hospici, la misèria
de la postguerra i l’absència de l’àvia,
haver-se fet vell sense ningú al costat,
en silenci, amb la felicitat color de por
del bàndol dels vençuts. Com una vella
fotografia en blanc i negre que recorda
el teu gest però ha oblidat les paraules
la teva veu i la meva sempre han jugat
a fet i amagar. He heretat de tu el color
melancòlic i plujós d’una mala història.
Vés al poema sencer
Més poemes

Articles de Raimon Gil Sora

Més articles