Carolina Ibac Verdaguer

Cerquem els límits

Cerquem els límits,
un cop trobats els dominis.
No més enllà dels reals,
siguin els que siguin.

Les fraccions rebutgen el zero
dins el denominador, penso.
Les arrels volen ser positives.
Calculem quan no ho són,
tot i ser infinites.

Un idioma paral·lel,
que segueix la línea,
que anomenem funció,
amb diferents graus,
enganxats a incògnites,
amb error allà on rau.
I les formes són diverses
Asimptòtiques,
Verticals,
Horitzontals,
Rectes i paràboles.
De salt a salt,
un número es perd,
desapareix.

Cerquem els límits,
a cada moment de la nostra vida.
Caminem sobre la línia,
tot i que de vegades saltem
a un buit
no definit.

Altres poemes de Carolina Ibac Verdaguer

Mel agredolça

Si la mel es fongués entre els meus dits,
quan a cada petó t’acariciés fins l’infinit,
podria alleujar la teva amargor estesa
per un cor que ha patit la cruesa.
 

Ets l’equilibri agredolç,
un punt d’encontre,
entre la lluna i el sol,
entre tu i jo.
 

Estimar-te és fàcil,
amb tu res és estàtic,
els dies desapareixen
quan les nits amaneixen.
 

I quan em miro en el teu mirall,
trobo un jo que no he vist mai,
un ésser sensible i dolç,
que regalima cada racó,
del teu sensual i bell cos.
 

Res més gran que tu,
l’univers només és fum.
 

Tu seràs
qui caminarà al meu costat.

Vés al poema sencer

L’ampolla és buida

El sòl és molt fred.
L’asfalt està estès.
Sense sortida, el carrer.
De cartró, la meva pell.
Caminen frenètics rius de gent.
I la meva calma retardada
és la solitud del present.

Fa olor a fems
la metròpolis candent.
L’ampolla és buida a terra.
Ja no és cap consol de penes.
Sense cap calor a les venes,
ensumo tristor d’incomprensió.

I s’atura el meu temps,
mentre les passes alienes
no són més que pressa al vent,
que quasi em trepitgen,
que ni em miren,
que m’obliden,
abans de retenir-me,
en el pensament.
Sóc una vergonya per ells.
I elles em temen.
I tremolen, també.

Rodo mons,
als suburbis del perill.
En casetes del diner
m’esguardo de la pluja,
fins que em tornen a fer fora.
I el meu cansament em plora,
per no poder tenir un espai,
que em deixi per fi descansar,
que em pertanyi indefinidament.
Només tinc una casa imaginària
I les meves coses marejades,
dins un carro dels grans magatzems,
amb una roda que no va bé.

El món és aquesta roda.

Vés al poema sencer

Fora cabestres

Trobades enyorades dins la mar en calma.

Esperen sense treva la lluna blanca,

Que caigui sobre el llit d’aigua

I suri entre onada i onada. 

 

Llum lunar màgica,

Vius dins el somni

sota els fòssils

-ancestres- 

 

Fora cabestres.

Llibertat salvatge.

Hores de bagatge,

Dins la natura, fura. 

 

Trobarem aquella son

que ens farà somniar

sense cap mena de tro,

només un munt de petards

per a celebrar

que la nostra veu

té peu

-ferm, infinit-

Passa a passa

Passa el temps

I s’escorre

Com l’aigua a les mans,

Entre els dits... 

 

c

a

 

a terra...,

morint,sense treva.

Vés al poema sencer

La llum es mor

S’allunyen els nostres camins,
camins sense fi.
Trobades esporàdiques
No sempre fantàstiques.
Cerquem el sentit
Que ve i se’n va
Ens ho prenem tot a pit
Mai res és en va.
Fugim de la veritat
Envoltats de la por més gran
La desconfiança ens separa
La gelosia ens esguerra
I ens forada la pena.
Caminem sense pressa
i la velocitat ens estressa.
L’ànima no descansa
El neguit ens ben carda.
La felicitat fuig de les nostres mans.
La nostra història s’escriu cada dia.
No hi ha aturada mentrestant.
Només ens queda l’empatia.
Oblidem-nos una mica del nostre ego.
Sense fluir, amb tu ensopego.
Els errors no ens ensenyen,
Sempre es repeteixen.
Aprenentatge castrat.
Patiment perpetuat.
No tenim excusa.
La vida ens busca.
Amagats i torturats
La llum és foscor
La llum es mor.
Ets meu món
Et mous en rotació.
Vés al poema sencer
Més poemes

Articles de Carolina Ibac Verdaguer

Més articles