Carmen Moreno

Despertar (potser poètic)

Avui he trobat el fil conductor d'una memòria poètica que em precedia. L'he perseguit, l'he perseguit fins que m'he topat amb allò necessari, amb allò més íntim i més plaent: un espai buit, per mí, on les paraules bullen i les lletres ballen després de ser pensaments florits. El fruit? A la llavor de la terra i als peus que trepitgen i als cors que tre-tre-tre-tre-tremolen de calor o de fred. De fet, és en aquesta tremolor coral/corpresa/coratjosa on s'amaga la meva poesia, policromada i portaferrissa: en un cor-pulmó/cor-diafragma tremolós que ara palpita, ara trontolla, i és en aquest pàlpit trontollaire que VIU i sent vida, i que així mateix la percep i la diu i l'escriu i la descriu el dit captaire -el dit del cor pulmó diafragma coral corprés coratjós-, bategant i dubtosa, mai del tot definida. És aquí -vull dir allà, al bis a bis vital d'abans- on he recuperat avui el vers en cos i ànima, i encara que sigui disfressada prosa, és essència retrobada, alè, substància emparaulada.

Altres poemes de Carmen Moreno

El somni d'una nit d'estiu

Va ser una nit d’estiu.
Tocaven les 12 (mitjanit):
Entre les nostres vides,
curiositat i neguit.

No va ser amor a 1a vista:
jo et semblava més gran
i més madura,
tu a mi, més nen
i més net,
i potser massa
sincer.

Pizza de benzinera,
olivetes del Mercadona
i res més a la nevera.

El Tinder ens enganyava?
Potser sí
però alguna cosa veia
en la teva mirada.

Malgrat el nostre
esperit crític
aquell sopar
seria mític.

Vora el port,
enmig de la serena nit
vam compartir pors,
somnis i olors.

Poc després,
una abraçada
em va fer decidir
que em quedava.

Ara torna a ser de nit
però ja és hivern:
amb tu
la pluja és
menys solitària
el fred menys tremolós
i la vida més bonica,
i més càlida.
Vés al poema sencer

"Corazón partío"

Qui m'abraçarà el cor quan tingui fred,

Qui em traurà la son quan no dormi,

Qui regarà les flors seques a l’hivern,

Qui em netejarà les lleganyes nues a la nit,

Qui s’estirarà al meu costat quan hagi silenci,

Qui em besarà els llavis muts quan tingui set,

Qui em dirà ‘bonica’ quan el mirall es trenqui,

Qui em tancarà el llibre quan em quedi dormida,

Qui m'escorrerà les llàgrimes quan no rigui,

Qui m’estrenyerà fort quan perdi l’equilibri,

Qui palparà els racons del meu cos quan suï,

Qui m’estranyarà quan m’oblidi d’oblidar,

Qui em donarà la mà quan no somiï,

Qui reconstruirà aquest cor trencat?
Vés al poema sencer

La mar

Si t’agrada la mar
no la vesteixis amb estèrils disfresses
ni amb maquillatges d’anunci de l’Oreal,
deixa-la ressonar tal com balli, al natural.

Si  t’agrada la mar
no li demanis menys remor d’aigua
si agitada s’aixeca a l’albada,
ni mar de capa si bonança d’onades.

Si t’agrada la mar
no li demanis més tons de blau marí,
mira de conèixer el terra que n’amaga sota els peus,
no l'intentis canviar la textura ni la forma.

Si t’agrada la mar
observa l’espontània lleugeresa 
                      de la seva tremolor,
i les seves suggerides corbes
                               quan fa vent.

Si t’agrada la mar 
que no t'importi si brava o si daurada:
simplement acaricia-li la cara i la figura
prova de palpar-la en la seva senzilla complexitat.
                                                         
Si t’agrada la mar
i la deixes ser com és
ella mateixa, per sí sola, 
et descobrirà qui és.

Si t’agrada la mar,
no la vulguis mai fer teva
no la vulguis dur a cap port:

si de debó t’estimes la mar
Ella, de nit, et vindrà a buscar,
serena i arrissada,
per acompanyar-te a alta mar.

Vés al poema sencer

Una fugitiva

A vegades

Fugiria amb mi

Em capbussaria en el silenci

Em fingiria eternament feliç.

 

En tot moment

Sensata i satisfeta

Mai decebuda

Mai mal viscuda

Sempre endavant

forta i dolça alhora

Amb la mar i el vent

I les onades.

 

Lliure i senzilla

Vida només

Sense res més

Amb les paraules

i les sensacions

i els peixos

i tot el que fos

subtil i viu.

 

I fugiria de tot,

De tot tot tot,

Menys de mi.

Vés al poema sencer
Més poemes