Teresa Bosch i Vilardell

Diumenge a l'estació

Ha estat un instant curt,
i cap dels dos mirava allà on havia de mirar.
«L’estimo, l’hi haig de dir»
De vegades la fragilitat del vidre
no serveix per a res,
però el darrer pensament
d’aquest capvespre de diumenge
s’ha gestat en un somrís fugaç.
Ara, l’aire és fresc i buit,
i allà on abans hi havia el tren
hi tinc les pedres i les vies.

 

Altres poemes de Teresa Bosch i Vilardell

Feina de formigues

El dia comença a la Nacional II
amb una llarga corrua de formigues.
Aquestes formigues-cotxe que segons els científics
sobreviurien a totes les catàstrofes.
Les matineres.
Les disciplinades.
Les sensates.
Les formigues que avancen impertorbables als canvis de temps i a les misèries,
encara que posin les notícies de la ràdio.
Encara que, fins i tot, a vegades escoltin música
i la música els provoqui una estranya sensació de benestar
a les antenes.
Una rere l’altra,
estoicament,
sense dir res,
amb la seva gran motxilla de lona
plena de greuges i esperances,
les formigues continuen el viatge.

Mentrestant, a dalt d'un arbre,
una òliba solitària aixeca el vol.
Es fa clar.
El sol il·lumina el bosc i els diferents verds – Déu meu, n’hi ha tants!
esclaten.
Vés al poema sencer

Terra

De seguida vaig aprendre que l’esforç
no mena necessàriament a l’èxit.
Tot i així, continuo aixecant l’aixada
i cavo i planto les llavors
als clots que puc.
Si la terra és pobra, l’adobo.
Si fa fred, construeixo un hivernacle.
Si hi ha sequera, m’enfilo a dalt d’una escala
i furgo a dins del cel per atrapar els pocs núvols
que s’hi amaguen i els espremo.
A vegades penso que no podré resistir més temps
sense veure créixer plantes.
Llavors m’adono que tinc les ungles brutes
i la cara mig cremada,
i em vénen unes ganes boges de plorar.
Caic i deixo anar l’aixada.
Però és debades.
Sé de sobres que d’aquí poc em tornaré a alçar,
confiadament,
com si m’hi anés la vida.
Què podria fer sinó?
Vés al poema sencer

Terra

De seguida vaig aprendre que l’esforç
no mena necessàriament a l’èxit.
Tot i així, continuo aixecant l’aixada
i cavo i planto les llavors
als clots que puc.
Si la terra és pobra, l’adobo.
Si fa fred, construeixo un hivernacle.
Si hi ha sequera, m’enfilo a dalt d’una escala
i furgo a dins del cel per atrapar els pocs núvols
que s’hi amaguen i els espremo.
A vegades penso que no podré resistir més temps
sense veure créixer plantes.
Llavors m’adono que tinc les ungles brutes
i la cara mig cremada,
i em vénen unes ganes boges de plorar.
Caic i deixo anar l’aixada.
Però és debades.
Sé de sobres que d’aquí poc em tornaré a alçar,
confiadament,
com si m’hi anés la vida.
Què podria fer sinó?
Vés al poema sencer

Tres colors

Rosa.

El teu color preferit era el rosa.

El rosa dels núvols de sucre de les fires,

dels gelats de maduixa,

dels palaus de Disney,

dels llaços dels vestits de rams i de les palmes.

Aquell rosa.

Vermell.

El teu color preferit va passar a ser el vermell.

El vermell de la pintura als llavis,

dels cocktails amb alcohol i sense alcohol,

dels sostenidors de cap any,

del Seat Ibiza dels anuncis.

Aquell vermell.

Morat.

El teu color preferit ara és el morat.

El morat del raïm i l’albergínia,

dels vins que envelleixen al celler,

de les postes de sol,

dels cops rebuts, de les fugides.

Aquest morat.
Vés al poema sencer
Més poemes