Òscar Rocabert

Per a Mateo

  Ja s’ha fet l’hora.

  Com la cèl·lula. Perfecta.

  Mai més serà perfecta,
  mes se perfarà,
  ja vos ho podeu creure!

  Recule. És clar que recule.

  Reste.

  Reste.

  Els dos, iguals,
  són per a hui!

  Són per a demà.

  Ja són per a ahir.

  Ai, mareta!

Altres poemes de Òscar Rocabert

Mares que teniu fills

Un va sobrat i per’xò vaig a escola

pensant que el professor no em pot dir res

d’interessant. I, com un simi entès,

visc de futbol i em toco la titola

 

a mitja classe; engego la gramola

i crido omplint tot l’aire d’arabescs

verbalitzats com ara «Fes-me un bes

al cul, cabró, i fes-te una gallola!»

 

Evidentment, mon futur no existeix

si no és el de pervindre presidiari,

o passar el temps colpejant entre tres

 

els negres que hom llegeix en els diaris.

P’rò tant me fot, car tampoc em ve stress

si dic «Calla, rampoina» a qualques avis.

Vés al poema sencer

És dur el maó

Meno un pit-bull i tinc ficat al tos

que els catallufos es queixen més per vici

que per res més. M’encanta fer el servici

i portar al pit l’Exèrcit Espanyol.

 

No crec que em calgui reconèixer el pinyol

del que m’atrau. Per ‘xò sóc hitlerici.

I encar que hom diu que el nazisme està en crisi

li sóc fidel: l’esvàstica o la mort.

 

Vaig fent, tirant, ningú em dóna problemes

perquè al carrer poso cara de dur.

No faig com d’altres, que semblen unes nenes,

 

perquè sóc MASCLE, i n’estic ben segur.

Només desitjo no conèixer, de veres,

perquè li hauré de fotre un cop de puny,

 

algú amb més cap que em faci canviar el rumb.

Vés al poema sencer

En tinc un, evidentment

En tinc un, evidentment.
Si no el tingués no hi seria.
Ni ell ni jo hi som tots, però,
no ho canviaria.

I me l'estimo i a més,
l'estimaria
per molt que em maldigués
l'ànima mia.

Com el meu peu, com el vi,
ens maltractem l'un amb l'altre.
Jo, a ell, no li faig cap falta.
Ell no té nervis, jo sí.

Vés al poema sencer

Udol

Òscar, renta't les dents.

Com si res.

Com si res hagués passat,
però tot hi ha passat.

Com si néixer,
com si deixar de ser
per tal de ser.

Com nespra.
Com fruita.

Com fer-se i
després
ser menjat.

Engolida.
Tota jo
engolida.

Gràcies, gràcies, gràcies.
És sant, sant, sant.

Els colors,
sense ells.

Visca.

Els homes no ho sabran mai,
això.

Vés al poema sencer
Més poemes

Articles de Òscar Rocabert

Més articles