Àngel Rodríguez

Sóc més intrèpid

M´estimes:
Sóc més intrèpid,
més àlgid, més àgil, 
més ràpid de reflexos,
més alt  i bell. Més esvelt.
Tinc l´ànima porosa
com la pedra volcànica.
Se´m tanquen  les ferides
ràpidament totes soles.
M´estimes:
Tinc més punteria.
Tinc la lleugeresa
d´una pellofa de no-res.
Esquivo les bales.
M´estimes:
taral.lejo i xiulo
totes le cançons,
ballo tots els ritmes
del tabal del cor.
Escuro els gots de la festa.
M´estimes:
Sóc més audaç.
M´agafo a la cua del fum
i surto volant per la xemeneia,
demano plomes a l`aguila
 i danso amb els sioux
al voltant de la foguera.
Cavalco els  núvols
cap al cel d´estrelles.
N´agafo una i sóc el sheriff
que desafia els bandits del desert.
M´estimes:
La ment viatja
curulla de pensaments,
ocells que van en volada.
Em sento infalible.
Sóc més jove i fort,
mes valent, més genuí.
Més tot.
M´estimes i t´estimo.
T´estimava i t´estimaré
amb totes les potències de  l´ànima
i els cinc senys corporals,
com ara.

Altres poemes de Àngel Rodríguez

Exfoliació

Mudes la pell.
Hi ha un dit de pols a la vella calaixera.
Recuperes la pell aixecada del darrer combat.
Matadures, cicatrius, i crostes, la memòria del cos.


Se t'enceta la pell,
i la pols del teu cos es posa arreu
amb els excrements dels àcars
i els ulls i les potes de les mosques mortes.
Per tota la casa hi ha la pols dipositada de tu mateix;
sobre els llibres, sobre el moble polit
i el gerro escantonat, sobre la foto emmarcada
i les figures de plàstic, de resina i de marmolina.
La pols de tu mateix es fica amb la ronya
en les juntes de la taula, que hi ha en el bufet,
on la làmpara la fa més visible.


La pols de tu mateix vol escapar per la finestra
amb algun cabell ondulat o algun pèl de les celles
i barrejar-se amb les partícules en suspensió dels motors
i les onades salvatges del pol·len dels xiprers,
amb els núvols de farina i la cendra invisible del sol
en un pelegrinatge atzarós,
per acabar flotant en un marge del riu
amb la pluja de fulles tardorals
i finalment servir com a fertilitzant del bosc,
fins que algú passi el drap mullat
amb el vinagre industrial de l'oblit
sobre les escates de pell
que resten a la cambra.
Vés al poema sencer

Oh, tu, gloriós psicòleg

Oh tu, gloriós psicòleg!

Tu que vas imitar tots els gestos d'un nen,

nit i dia durant una setmana seguida.

Tu que t'enfilaves, t'ajeies, saltaves, jugaves,

t'adormies al ritme del joc del rei.

 

Oh tu, gloriós psicòleg,

tu que vas gaudir i patir

i riure i entristir i dormir

i despertar com un nen.

Tu que vas tenir la fortuna

de recuperar la innocència,

la ingenuïtat i la il·lusió d'un infant

absort en les seves fantasies.

Vas saltar d'alegria, vas ballar pel gust de ballar,

sense poder destriar la vida de la consciència,

sent feliç sense conèixer el mot

ni el significat de la paraula felicitat!

 

Oh tu, gloriós psicòleg!

tu que et vas sorprendre de tot,

vas relliscar, et vas posar xixo de xocolata,

i et vas fer amic del pot de melmelada de maduixa,

i vas tornar a creure en àngels de colors,

i a descobrir el món de bell nou

amb els seus plaers i els seus perills.

 

Oh tu, gloriós psicòleg!

Tu que vas caure fulminat

d'un atac de cor.

Tu que vas morir sobtadament

al cap d'una setmana de perseguir

el secret de la infantesa,

que és el secret de la vida.

Tu que vas deixar aquest món

en la benaurança, el goig i la plenitud!

Qui no envejaria el teu destí ineludible!

 

Vés al poema sencer
Més poemes

Articles de Àngel Rodríguez

Més articles