David Caño

XVIII

A on van a morir les esperances quan l’evidència et clava l’última abraçada?
La solitud ets tu, en una platja deserta, veient com s’allunyen els trens feixucs del desengany.
Cal saber on s’amaguen les paraules que ja ens han contradit?
I el desig?
La sinceritat és el rostre d’un desconegut i el seu selecte afany de transformista.
La por només per necessitat. El mirall per convicció.
Quina és la fi dels propòsits que ja no es compliran?
I la del futur que mai no havies imaginat?
Nega mil vegades el teu sentit de la culpabilitat, els actes són rememorables o no són.
La solitud és una platja deserta, els trens carregosos que s’allunyen deixant un fil fi i allargat d’amargor.
L’hostal, avui, segueix ensorrant-se, com sempre.
L’amor, un present sense cap conjugació.

Altres poemes de David Caño

Tigre de paper

Potser és ara que l’acord seria raonable,
vivint d’exilis permanents sense fugida,
en una terra llaurada de derrotes,
de monuments que han envellit com la memòria,
de rèmora de tants records que sanglotegen,
de condicionals que ressonen però no ofenen,
i miratges que ens retallen les pestanyes,
metàstasi d’un mal que no té mare,
sols aquest rugir felí de lletra impresa,
d’un vessar de versos que es beuen en sa plaça,
intercanviant l’alè i el gust per la novella,
giravoltant el blau d’una subordinada,
i copulant amb l’entelèquia de qualsevol possible,
ratllant llangors, aniquilant promeses,
essent

l’enderroc d’un reu que riu la seva fi.

INICI
Vés al poema sencer

Tigre de paper

Potser és ara que l’acord seria raonable,
vivint d’exilis permanents sense fugida,
en una terra llaurada de derrotes,
de monuments que han envellit com la memòria,
de rèmora de tants records que sanglotegen,
de condicionals que ressonen però no ofenen,
i miratges que ens retallen les pestanyes,
metàstasi d’un mal que no té mare,
sols aquest rugir felí de lletra impresa,
d’un vessar de versos que es beuen en sa plaça,
intercanviant l’alè i el gust per la novella,
giravoltant el blau d’una subordinada,
i copulant amb l’entelèquia de qualsevol possible,
ratllant llangors, aniquilant promeses,
essent

l’enderroc d’un reu que riu la seva fi.

INICI
Vés al poema sencer

Des de la platja d’en Goixa

A on van a morir les esperances quan l’evidència et clava l’última abraçada?
La solitud ets tu, en una platja deserta, veient com s’allunyen els trens feixucs del desengany.
Cal saber on s’amaguen les paraules que ja ens han contradit?
I el desig?
La sinceritat és el rostre d’un desconegut i el seu selecte afany de transformista.
La por només per necessitat. El mirall per convicció.
Quina és la fi dels propòsits que ja no es compliran?
I la del futur que mai no havies imaginat?
Nega mil vegades el teu sentit de la culpabilitat, els actes són rememorables o no són.

La solitud és una platja deserta, els trens carregosos que s’allunyen deixant un rastre fi i allargat d’amargor.
L’hostal, avui, segueix ensorrant-se, com sempre.
L’amor, un present sense cap conjugació.

Vés al poema sencer

El que està en crisi són les nostres vides

Com era allò que em deies?

Em vaig quedar sense llibre

i amb una rosa roja penjant dels dits,

sempre és millor redescobrir l'origen,

exiliar-nos a la clandestinitat d'avingudes desconegudes on abraçar-nos,

tot era una qüestió d'atzar,

el desig com a punt de partida

i l'acte voluntari

com a màxima expressió de subversió,

res més etern que un dubte,

i el millor homenatge és llegir els seus mots a contrallum

mentre ens fotem una bona paella a la Barceloneta,

deixa't d'idolatries i fetitxismes,

el regal més desitjat sempre serà dedicar-nos un dia sencer robat a la feina,

diferenciar-nos de la homogeneïtat de la diferència

en la lucidesa de la contradicció

que potser ens farà abolir algun dogma,

ningú no va anomenar mai la coherència,

els teus amics de les Corts, cada vint-i- tres d'abril,

ocupaven la Plaça Major per escriure versos preciosos

amb esprai vermell,

renegaven dels concursos literaris i la signatura de llibres,

nosaltres ens refugiàvem en els encants vells de resseguir-nos,

de retrobar-nos en qualsevol via morta d'aquest temps mesquí,

l'amor és la quotidianitat que ens embolcalla,

i el plor de fam que surt de dins el nostre llit

la banda sonora,

 

L'esperança, només la voluntat d'aprendre a viure.

 

Vés al poema sencer
Més poemes

Articles de David Caño

Més articles