Sònia Moll

Esdevenir camí

He tornat al ventre de la mare,
quatre vides després. Tota sola:
aquest  naixement serà només meu,
germà, però no t'estiguis gaire lluny,
que t'endevini encara la silueta en la penombra
per si perdo l'ànima sota l'aigua.
Només tu pots donar-me'n una de recanvi.

Les sabates velles ja no em serveixen.
Han caigut a trossos
després de travessar deserts i rius d'aigua gelada,
i rere els aparadors
només hi ha botins
i talons d'agulla
i sabatetes de xarol.
No sé quant de temps hauré d'anar encara descalça.
Però podem ballar, si vols.
No tinguis por de trepitjar-me.

Altres poemes de Sònia Moll

Non si male nunc

És el moment d’empenyorar tendreses,
d’aplegar les engrunes de la taula
abans de voleiar les estovalles.
Al rebost,
només hi ha llet en pols, i rosegons
de pa que un dia foren flonjos,
i el cafè t’aigualeix els matins
entelats de tristesa.
 
La hivernada inclement
no durarà per sempre:
se l’endurà el mateix que va portar-la,
un déu capriciós i sense feina,
i tu, que hauràs après
(o hauràs conclòs), et miraràs la calma
amb ulls desconfiats (prudents i savis)
i provaràs de no somriure gaire,
de no assaborir gaire,
de no rumiar gaire,
només per si de cas,
per si torna el moment
de tancar la tendresa amb pany i clau
i empenyorar-la.
Vés al poema sencer

Furt

Plouen vidres

als carrerons de l’ànima.

M’amago entre les ombres

i espio els vianants.

 Assaltaré el primer que tingui llum

i li prendré el somriure.
Vés al poema sencer

Ira

Només per avui em permetré odiar-te.
Engrunaré el desig de fer-te mal,
en posaré les molles al morter
i esperaré que la veïna esclati
la forquilla en el plat a l’hora de la truita
per ofegar el batec d’aquesta ira.

Avui dormirem bé,
el meu fantasma i jo.

Vés al poema sencer

Respirem-nos

Fins al punt on se'ns perdin els límits.
On ja no es distingeixi la teva llum,
la meva incertesa.

Allunya't una mica,
després.
I respirem-nos.
Vés al poema sencer
Més poemes

Articles de Sònia Moll

Més articles