Francesc Arnau

Les coves

De menuts anàvem a jugar a les Coves,
o no tan menuts, potser ja érem púbers,
era un paradís, com un escenari
d’aquells films que vèiem al cine els dissabtes
en sessió contínua, anuncis i el NO-DO...
Aquelles piteres i aquells fumerals
i els patis fent rogles, blanquíssims de calç, 
farcits de cossiols; clavells i geranis,
i a sota la parra hi ha la botija
amb l’aigua ben freda, com de la nevera,
les portes obertes amb humils cortines,
però tot ben net i a més ben fresquet...
S’estava de cine a dins de les Coves,
me’n recorde d’aquella sensació de goig
dels dies d’estiu, de ponent solemne,
quan el vent cremava les galtes i els nassos,
ressecant les goles com els forns moruns...
Però tot no hi era de rosa a les Coves,
molta gent del poble parlava amb menyspreu
de la gent humil que habitava el barri,
i també els miraven per damunt del muscle,
això sempre passa, i més aquells anys.

Nosaltres no entràvem en aquestes històries,
però anàvem sempre vestits de guerrers,
amb fusells de gomes per caçar els gats
que eren moltíssims per totes les Coves...
I en aquelles dates del mes de Setembre
quan es celebraven les festes del barri;
“Pare Sant Antoni, lliura’ns del dimoni!”
La gent de les Coves gaudia a la gana;
Muntaven cucanyes, carreres de sacs,
jocs per als xiquets, corralet pels grans,
tapes casolanes, caragols i faves,
i begudes fresques, licors i cafè...
I el diumenge, quan passava la processó,
tots els ciris s’apagaven del vent que corria,
llavors encenien els focs d’artifici,
cuetons, eixides, rodetes, carcasses...

Altres poemes de Francesc Arnau

Nit de Sant Joan

Aquesta nit és nit de màgia,
d’anar al mar, beure un bon vi,
torrar sardines a la foguera
acompanyat pels teus amics…

A mitjanit a la voreta
el ritu pagà i antic,
mullar-se els peus, les set onades,
i demanar algun desig…
“Que el proper any, al nou solstici
ens trobem tots igual que avui!”
Vés al poema sencer

El castell

Ha arribat la gran nit, el colofó de les festes,
el públic a l’aguait ja espera els trons d’avís
al balcó de l’Horta. La nit és clara i neta,
aleshores s’apaguen els llums de les faroles,
les converses s’aturen com un estol de coloms
que s’aboquen a la plaça principal de la vila.

Mamprèn a il·luminar-se el cel amb les carcasses,
les primeres que són com uns ploris de foc
es creuen composant un bosc de llum fantàstic,
després vénen les cegues, aquelles que no veus
fins que arriben ben altes i esclaten en molts trons,
com els canons antiaeris a les pel·lícules bèl·liques,
que cerquen destruir els avions enemics,
però açò és pacífic i no té res a veure...

Hi ha a continuació la secció de les canyes,
més lleugeres potser, però també molt més àgils,
que dibuixen al fons de l’horitzó marí
figures geomètriques com un quadre de Braque,
i una pluja de fulles de moltíssims colors
s’emmiralla quan cau a les sèquies i als marges,
on el públic més jove roman bocabadat,
com si de sobte arribés la tardor tan desitjada
a un planeta utòpic d’un Sol estrafolari,
oníric, psicodèlic, magnífic i fantàstic.

La fragor va creixent amb bategades rítmiques,
sembla la percussió d’una banda de rock,
i s’escolten les turbines d’avions supersònics,
xiulets llunyans de trens, rotors dels helicòpters,
submarins i transatlàntics, que no fan cap soroll,
però els notes, els sents, com sents els terratrèmols
quan somouen el terreny anunciant el tsunami,
fins que arriba el moment on s’aplega a l’èxtasi
del final, on els colors són barrejats a la paleta
de la nit de l’estiu, el zenit, el sublim...

Anit tinguérem sort, el vent bufà a favor.

Vés al poema sencer

Els vents

Illa assetjada
pels quatre vents,
la Tramuntana
et va desfent,
mentre arrossega
els teus budells
tu vas guarnint-te
amb tots els verds.
Vés al poema sencer

Oda a la panxa d'una dona prenyada

Quan ha estat la rodonesa sinònim de bellesa
en un món on es valora la talla trenta-sis
molt més que la cultura, el seny i la saviesa?
El cercle és el símbol de Déu, d’allò perfecte,
i assoleix el tarannà més pur i més complet
quan es relativitza a la panxa d’una dona
que espera la primera experiència materna.
Perpetuar l’espècie, un manament genètic,
que compartim amb tots els animals del món,
després vindrà la lluita per a que es consolide
un projecte conjunt de futur i de vida,
però ara tan sols penses amb la immediatesa
de dur endavant aquesta realitat esfèrica
que t’ha fet una panxa com un meló d’Alger.
I faràs sacrificis, com mai no els has fet;
Deixaràs de menjar al Mc Donald’s i al “xino”,
deixaràs de fumar i de beure “cubates”
i et faràs els controls que te manen els metges,
pensaràs tots els dies en pintar el teu pis
i en comprar els vestits per quan nasca la nena,
doncs no has estat capaç de no fer-te la prova
per saber quin serà el sexe del teu fill.
I quan tot passe, potser pensaràs amb nostàlgia
en aquells mesos plens d’antoixos i de vòmits,
quan vas ser tan feliç sense haver d’estar prima,
sinó tot el contrari, una model de Botero,
o una Gràcia de Rubens del segle XXI...
Vés al poema sencer
Més poemes

Articles de Francesc Arnau

Més articles