Eva Alloza

El so dels esclops

No fer res,
amb la por de no fer res,
d'unes cafeíniques vesprades
amarades de vestits lluminosos.

I és ara quan un tel blau
cau sobre un castell
on el desgovern és la llei
de les absències no presents.

Passes d'esclops
retronen les parets.
Fantasmes sense ànima,
ni dolor.

Altres poemes de Eva Alloza

Quatre mirades

Una noia rossa,
de cabells llargs que reposen sobre un jersei roig,
fa voleiar un dits d'ungles maduixa.
Mira i somriu xiuxiuejant el noi que té al davant.

Un noi morè,
de cabells curts i embullats,
de línies rectes i fines com el seu portàtil platejat.
Somriu en uns pòmuls de barba de dos dies a la noia que té al davant.

Trafiquen amb somriures.

Una noia rossa,
amb serrell de ball ondulat,
mira el trànsit de mirades i somriu dues taules més enllà.

Una noia morena,
posa el seu somriure en fase.

Vés al poema sencer

Oportunes segones vides

Branques fonedisses
s’entortolliguen als dits
obligant a respirar fons,
      a veure’t passar.

L’expulsares amb una estocada
d’eterna immutabilitat,
      o si més no això és el que pensares.

La realitat quotidiana distant
creà un abisme pensatiu,
      un retorn a la seva existència.

Tant lluny era el seu destí a la galàxia
que ja no sentiràs els seus dits,
      ni la seva respiració.

La matares en l’exili.
La matares amb l’exili.

Ara, sortint de la fossa,
ressuscita amb parpelles assolellades:
      ressuscito a l’altra banda del forat de cuc.
Vés al poema sencer

Vietato l'ormeggio

De matinada,
la nit comença a posseir-te
m'endevines en l'obscuritat.
Veient com em despullo,
els teus ulls s'endormisquen.

Avui,
després dels rajos fugissers
d'un matí ja encetat,
observo com et vesteixes.
Una rutina quasi diària,
com si jo no hi fos.

Una espectadora d'un ahir esvait,
d'un passat que no ens pertany.
Vés al poema sencer
Més poemes

Articles de Eva Alloza

Més articles