Jordi Roig

Rien de rien

Tu que en saps tant, em dius: «No tinguis por,

prova de tornar a començar i vine.

Podria ser perfecte, només cal

que ploris quan no tinguis res a dir.

És ara, que estàs trist, que estàs tan        lluny,

que per respecte als déus

ja no tires pedres contra el vent.

És ara, que encara no em coneixes,

que els que hem nascut del ventre del dolor

ens fem amics.»

 

Al carrer de les roses,

una cançó abandonada fa temps

que remuga amb sang a les galtes.

I tu, que sempre prens la iniciativa,

gires la cantonada, decidit, 

demanes la carta i tries el vi.

A mi només em queda  

la desgana de créixer sense boca,

com une ombre de la rue.

 

Hi ha una possibilitat entre mil

que em mori sense presses,

sense ràbia, fidel a la natura.

 

Quan es fa fosc

t’ajeus al caire de la tomba

i em mires com un germà.

 

És ara, milord. Ni tu ni jo tenim res.

Altres poemes de Jordi Roig

Foraster

Al menjador
hi ha una frontera esquerdada
i una rajola
que no puc traspassar.

Ara com ara,
no tinc cap intenció
de renovar-me el passaport.
Vés al poema sencer

Treva

He arribat a la conclusió 
que és millor tenir les portes obertes.
I no ho entec,
tothora he procurat guardar el fusell
amb pany i clau
i estalviar-me explicacions.

Tanmateix, crec
que tu, això, ja ho sabies. 
Vés al poema sencer

Encenc

Encenc el llum
sota l'atenta mirada de la nit.
Desenganxo els somnis d'un en un
entre gestos obscens i badalls d'escepticisme.

No faig el llit.
Observo la coreografia
de les arrugues mortes dels llençols,
tiro la tovallola al quadrilàter.

El terra és fred
com una làpida que no es desperta.
Té la pell estirada d'un desembre
i jo uns peus tan petits que encara juguen.

Sóc al mirall.
Aprofito l'escletxa de les mans
per rentar-me el xiclet de les pestanyes
i encongir el rellotge que em fotrà morir.
Vés al poema sencer
Més poemes