Marina Antúnez

El monestir de La Mola

Me l’imagino com un mugró d’un pit que no té cos,
que cada dia reposa al mateix lloc,
me’l miro, mig endormiscada encara.

Emboirat de vegades, lluent d’altres,
enfosquit de núvols quan fa mal temps
o xop, com avui l’he vist altra vegada.

El fred l’abraça entre arbres de tardor
i cels que canvien de colors,
el mugró es manté ferm, immòbil.

Només és un mugró petit, vist des de la distància,
un monestir quan t’hi acostes després de la pujada,
al capdamunt del pit que l’acull, al bell mig del prat.

Les mules, a La Mola, se li mengen l’herba,
que des de la distància bé podria semblar
el borrissol d’una pell de donzella del passat.

Altres poemes de Marina Antúnez

Pinsà content

Refilant al replà perfumat
per les restes del pa que han volat
al més gran dels germans quan sortien cridant
per anar, pilota en mà
a jugar a la plaça
hi ha un pinsà que refila content
perquè el vent fa avinent que la gent
abandona l’aliment que amatent
ha caçat amb el bec l’innocent
pardal d’ala blanca.
 
Vés al poema sencer

Trencadís

Es trenca l’os i el crit
s’obre en medul·la,
no queda res cosit
que la sutura,
un cop el cos vençut
pren la mesura
vol fer-se fort, adust,
tu n’ets cabuda,
just t’has endut al pit
el crit obscur, cosit
i jo n’he escrit, has vist,
un vers d’enterro. 
 
Vés al poema sencer

L'últim vol

Discretament s’envola, discretament se’n va
a voltes oreneta, a voltes un pinsà
l’emigrant que no té terra
on les ales reposar
de la dissortada pena
de l’adéu i del demà. 
 
Vés al poema sencer

Des-filant

Les hores passen, tan lentes ara
i surto a fora i camino sense rumb
desfent passes com cosint-les
d’un pedaç tan esquinçat
que no sé si sabré guarir-lo. 

Vés al poema sencer
Més poemes