Isabel Ribera i Carné

Abriga'm

Abriga'm quan el fred
em copsi la pell,
quan la tremolor 
de les mans
cerquin abric.
Digue'm que plegats
descobrirem nous mars,
boscos on plantar il·lusions.
Digue'm que acceptarem
els designis de la vida.
Dóna'm la tendresa càlida
del teu esguard,
dóna'm el coratge
per seguir sempre endavant.
Mostra'm la bellesa dels mots,
la quietud atemporal,
la saviesa per entendre.
Abriga'm amb les teves mans.

Altres poemes de Isabel Ribera i Carné

En cada esclat de llum

En cada esclat de llum,
en cada so que sents,
en cada raig que escalfa,
en cada instant
hi percebs el moment...
no hi ha retorn pel temps,
ni màximes certeses,
tot és un moviment continu,
igual que la nit precedeix 
al dia, la llum a la foscor.
Cada pas enceta un nou camí,
cada alè un nou presagi.
Cal passejar-se pel viarany
de les incerteses,
viatjar per l'insòlit món
dels somnis,
perdre's i trobar-se...
com qui es buida per tornar-se
a omplir.
Vés al poema sencer

Llum i ombra

Llum i ombra 
al redòs de la nit,
paraules que foragita
el vent.
Tacte de lluna 
en la cadencia del vers.
Silencis a esclat de pell.
Reviuen els somnis
al redòs de la nit.
Vés al poema sencer

Hi ha somriures

Hi ha somriures que no s'obliden,
ni s'esborren, ni se'n van...
Perduren en el temps
i en la memòria, 
com cels estrellats.
Somriures que et desperten
una matinada qualsevol,
i et complauen i et cerquen,
i et provoquen un somriure
a tu també.
Somriures que són bàlsam
pels sentits...
i acaronen les tardes silents,
i els vespres d'enyor.
Sense data de caducitat,
hi ha somriures difícils d'oblidar.
Vés al poema sencer

M'enfilo

M'enfilo pels pensaments 
de les hores callades.
Pas a pas, 
sobre la corda del silenci, 
escric mots que perfilen 
nous horitzons.
Enrere queden les creences
d'un temps que ja m'és llunyà.
Que n'és de savi el temps!
O som nosaltres que hem après
a desaprendre?
a desfer-nos de l'innecessari,
per tornar a l'essència,
per saber el que veritablement
ens cal...
Vés al poema sencer
Més poemes