Isabel Ribera i Carné

Voldria entendre't

Voldria conèixer cada racó de subtilesa
que preserves als teus ulls,
i esbrinar l’interrogant que rau
en la mirada infinita d’un horitzó llunyà.

Voldria comprendre els pensaments
que et sobrevenen en el silenci de la nit,
quan t’observo, mirant la lluna,
rere el vidre impertorbable
del teu món absent.

Voldria entregar-te tota serenitat possible,
per pal·liar el teu estat ansiós,
i avenir-me al teu món d’inconnexió.

I sé que dins de casa et sents segura,
tot manté un ordre i et pertany.
A fora, en canvi,
els sorolls transiten sense cap mesura
i et pertorben.

Voldria entendre’t, i desfer els dies
d’incertesa…i ser l’esguard que vetlla
els teus somnis més distants
 

Altres poemes de Isabel Ribera i Carné

En cada esclat de llum

En cada esclat de llum,
en cada so que sents,
en cada raig que escalfa,
en cada instant
hi percebs el moment...
no hi ha retorn pel temps,
ni màximes certeses,
tot és un moviment continu,
igual que la nit precedeix 
al dia, la llum a la foscor.
Cada pas enceta un nou camí,
cada alè un nou presagi.
Cal passejar-se pel viarany
de les incerteses,
viatjar per l'insòlit món
dels somnis,
perdre's i trobar-se...
com qui es buida per tornar-se
a omplir.
Vés al poema sencer

Llum i ombra

Llum i ombra 
al redòs de la nit,
paraules que foragita
el vent.
Tacte de lluna 
en la cadencia del vers.
Silencis a esclat de pell.
Reviuen els somnis
al redòs de la nit.
Vés al poema sencer

Hi ha somriures

Hi ha somriures que no s'obliden,
ni s'esborren, ni se'n van...
Perduren en el temps
i en la memòria, 
com cels estrellats.
Somriures que et desperten
una matinada qualsevol,
i et complauen i et cerquen,
i et provoquen un somriure
a tu també.
Somriures que són bàlsam
pels sentits...
i acaronen les tardes silents,
i els vespres d'enyor.
Sense data de caducitat,
hi ha somriures difícils d'oblidar.
Vés al poema sencer

M'enfilo

M'enfilo pels pensaments 
de les hores callades.
Pas a pas, 
sobre la corda del silenci, 
escric mots que perfilen 
nous horitzons.
Enrere queden les creences
d'un temps que ja m'és llunyà.
Que n'és de savi el temps!
O som nosaltres que hem après
a desaprendre?
a desfer-nos de l'innecessari,
per tornar a l'essència,
per saber el que veritablement
ens cal...
Vés al poema sencer
Més poemes