Jordi Roig

Bufa abraçades


Aquell diumenge duies
una bossa de plàstic blanca.
Recordo que era el teu migdia
i era tardor als meus peus.
 
La vorera es va omplir de núvols
que assenyalaves amb els dits.
Dos globus distrets s’enfilaren
i amb ells se’m va escapar un somriure.
 
Quina enveja les fulles verdes,
eviten la mirada i callen.
S’estimen l’aire de la bossa,
no busquen compassió ni ploren.
 
La teva bossa es balanceja
a ritme dels teus somnis.
No és una bossa de les noves,
l’arruga el buf de la innocència.
 
No em miris malament
si tanco els punys quan es fa fosc.
Tinc la mateixa por que tu,
sóc especial com tu.
 
Gairebé tots voldríem
tenir una bossa blanca al cor
com la que s’aferra als teus dits,
com la que juga a ser com ets.
 
Com s’assembla el consol
a l’amor d’una bossa d’aire.
Blanca per fora, inflada de silencis
per bufar sempre una abraçada.
 
 

 
 

Altres poemes de Jordi Roig

Foraster

Al menjador
hi ha una frontera esquerdada
i una rajola
que no puc traspassar.

Ara com ara,
no tinc cap intenció
de renovar-me el passaport.
Vés al poema sencer

Treva

He arribat a la conclusió 
que és millor tenir les portes obertes.
I no ho entec,
tothora he procurat guardar el fusell
amb pany i clau
i estalviar-me explicacions.

Tanmateix, crec
que tu, això, ja ho sabies. 
Vés al poema sencer

Encenc

Encenc el llum
sota l'atenta mirada de la nit.
Desenganxo els somnis d'un en un
entre gestos obscens i badalls d'escepticisme.

No faig el llit.
Observo la coreografia
de les arrugues mortes dels llençols,
tiro la tovallola al quadrilàter.

El terra és fred
com una làpida que no es desperta.
Té la pell estirada d'un desembre
i jo uns peus tan petits que encara juguen.

Sóc al mirall.
Aprofito l'escletxa de les mans
per rentar-me el xiclet de les pestanyes
i encongir el rellotge que em fotrà morir.
Vés al poema sencer
Més poemes