Gabriel Maria Pérez

Surrealitat

En la inexplicable raó de raonar la vida,
entre experiències intrínseques a la realitat
dels instants guanyats i dels minuts perduts,
una miscel·lània de trets i retrets s'apilen
en el meu mirar perdut, àdhuc,
extint de rialles satíriques o malintencionades.
 
Aquest pas estrany de voler raonar
el que no existeix més que en la ment,
m'ha fet trobar-me dipositat com un còdol
al mig de la llera d'un riu de cabdal irregular:
podrien ser les passions o potser els idealismes
que s'hagin auto-destruït, com neurones engatades
per psicotròpics naturals.
 
Aleshores, sense voler-ho,
una necessitat de deixar-se anar per la desraó
de les patacades sobtades del dia rere dia 
es multiplica,
i pujo al turó més costerut
i em llenço cap als límits de la surrealitat.

Altres poemes de Gabriel Maria Pérez

Quatre mil dos-cents petons

Quatre mil dos-cents petons
et donaré suaument,
sense estalviar regalims tendres
per tota la teva pell,
porus a porus.

I em recordaràs durant algunes nits,
com si t'hagués transitat un corrent altern
de molts amperes...,
però de sigil·losa intensitat.

Quatre mil dos-cents petons
plens d'argent i mel;
tots per a tu, sense pausa ni defalliment.

 
Vés al poema sencer

Ahir, avui

Ahir, quan em vaig llevar,
em va semblar haver dormit amb tu,
perquè sentia la teva fragància
apoderar-se dels meus calfreds
i això suposà energia refrescant,
malgrat que amb el pas de les hores,
em vaig adonar que no ho havíem fet pas.
 
Aleshores em vaig prometre
que la nit següent no podia ser igual,
necessitava la brega amb tu,
acaronar-te sense pausa, sense defalliment,
tota la nit recargolats, abraçats a la humitat,
amb esquitxos de gemecs desdibuixats a les parets:
un retruny de plaer paradisíac i abstret.
 
 
Avui, quan m’he llevat
ha estat com una alenada d’aire nou,
perquè tenia impregnada la teva fragància
per entre els meus calfreds esmicolats 
i això ha suposat energia refrescant
que m’ha donat un dia plàcid i relaxat
per adonar-me que no puc deixar-te d’estimar.
Vés al poema sencer

Caminar blau

Em podria donar igual
que aquesta tardor fos primavera
o, el cru hivern,
un estiu calorós i xafogós,
mentre pogués cercar, 
a través del vidre ben polit,
les petjades del teu caminar blau
per les voreres de la imaginació. 
 
Creu-t'ho,
que encara puc creure
que arribaràs a dir-me
com et sents de fidel als silencis
i fidel al més inhòspit del teu món,
així com,
quina mena d'amor pots sentir cap a mi,
malgrat que amb el teu somriure
et delates
i amb la teva mirada
cobreixes tota escletxa.
Vés al poema sencer

Pluja

S'ha fet de nit i comença a ploure.

Parlo d'una fina pluja
que llisca al damunt del meu cap,
gotetes que s'impregnen sense pausa
i amaren la meva pell ja bregada.

Parlo d'una pluja de gerds dolços,
delícies que em xopen poc a poc,
cadenciosament ensucrades,
com els misteris del teu sexe
sense mentides.

Parlo d'una pluja confrontada 
amb les idees del sentiment aflorat
que navega pel desguàs embussat
de massa neurones angoixades 
entre bassals d'arenes movedisses.

Parlo d'una pluja sense so
que cau a glopets de llevantada
a la mar d'ulls blaus parpellejants,
a la mar d'ulls foscos aclucats,
a la mar de sucs de melangies.

S'obre el dia i poc a poc minva la pluja.

Vés al poema sencer
Més poemes