Gabriel Maria Pérez

Per què

A voltes em pregunto,
Per què a mi i no a un altre?
-I em sé egoista-
Per què et parlo i no m'entens?
Per què ens miren estranyats?
Per què em gires la mirada?
Per què la gent no t'entén?
Per què no entens la gent?

Per què tanta lluita
si tantes vegades resta en paper mullat?
Per què els astres no em donen més llum
i l'Univers no t’encén la consciència?
Per què n’hi ha tants de bons
i tants de dolents que es mofen del teu puzzle?
Per què et retallen els ajuts?
Per què utilitzen el teu trastorn
com a arma de desqualificació?

Per què hi ha qui vol
trencar els teus silencis amb mentides?
Per què la teva llum és blava
i la meva tantes vegades gris?
Per què voldria sentir-me lliure
si estic lligat per sempre a tu?
-I m’encanta ... però em fatiga-
Per què et veig amb ocells volant
cap a boscos de la incertesa?
Per què no anem tots
cap a la mateixa causa en què lluitem?
Per què tantes remors en silenci?
Per què tantes passes al buit?
Per què lluito per tu? 

Perquè ... t’estim tant!
 

Altres poemes de Gabriel Maria Pérez

Ahir, avui

Ahir, quan em vaig llevar,
em va semblar haver dormit amb tu,
perquè sentia la teva fragància
apoderar-se dels meus calfreds
i això suposà energia refrescant,
malgrat que amb el pas de les hores,
em vaig adonar que no ho havíem fet pas.
 
Aleshores em vaig prometre
que la nit següent no podia ser igual,
necessitava la brega amb tu,
acaronar-te sense pausa, sense defalliment,
tota la nit recargolats, abraçats a la humitat,
amb esquitxos de gemecs desdibuixats a les parets:
un retruny de plaer paradisíac i abstret.
 
 
Avui, quan m’he llevat
ha estat com una alenada d’aire nou,
perquè tenia impregnada la teva fragància
per entre els meus calfreds esmicolats 
i això ha suposat energia refrescant
que m’ha donat un dia plàcid i relaxat
per adonar-me que no puc deixar-te d’estimar.
Vés al poema sencer

Caminar blau

Em podria donar igual
que aquesta tardor fos primavera
o, el cru hivern,
un estiu calorós i xafogós,
mentre pogués cercar, 
a través del vidre ben polit,
les petjades del teu caminar blau
per les voreres de la imaginació. 
 
Creu-t'ho,
que encara puc creure
que arribaràs a dir-me
com et sents de fidel als silencis
i fidel al més inhòspit del teu món,
així com,
quina mena d'amor pots sentir cap a mi,
malgrat que amb el teu somriure
et delates
i amb la teva mirada
cobreixes tota escletxa.
Vés al poema sencer

Pluja

S'ha fet de nit i comença a ploure.

Parlo d'una fina pluja
que llisca al damunt del meu cap,
gotetes que s'impregnen sense pausa
i amaren la meva pell ja bregada.

Parlo d'una pluja de gerds dolços,
delícies que em xopen poc a poc,
cadenciosament ensucrades,
com els misteris del teu sexe
sense mentides.

Parlo d'una pluja confrontada 
amb les idees del sentiment aflorat
que navega pel desguàs embussat
de massa neurones angoixades 
entre bassals d'arenes movedisses.

Parlo d'una pluja sense so
que cau a glopets de llevantada
a la mar d'ulls blaus parpellejants,
a la mar d'ulls foscos aclucats,
a la mar de sucs de melangies.

S'obre el dia i poc a poc minva la pluja.

Vés al poema sencer

Temps preuat

Potser no jugo gaire amb tu?
potser l'Univers em treu temps del teu univers?
Potser estic massa absorbit i no me n'adono?
 
I tinc por ...
 
No, no deixo d'estimar-te com tu a mi,
senzillament vull que coneguin el que tens,
i em costa segons, minuts, hores, dies!
 
Temps preuat!
 
Tantes vegades penso que hauria de deixar-ho
i estar només per tu i tots els meus
que en sou molts i tan fascinants!
 
I és que a voltes, sense voler-ho,
jo també em sento sol,
amb les meves platges imaginàries,
amb els meus blaus silents
amb les meves obscures tristors,
neguits i amargors.
Vés al poema sencer
Més poemes