Ricard Mirabete

Quan

Quan el verd es crema al cim.

Quan en minvar la llum s’acreix.

Quan el cargol urpeja la branca,

quan em deixa el rastre a les mans.

Quan s’esllavissa el glaç fins al rostre.

Quan l’ombra creix a la paret.

Quan l’hora arriba implacable.

Quan el temps s’enrosca dins meu.

El món és l’ombra del cansament.

Altres poemes de Ricard Mirabete

Segon secret

Encara m’estic a l’extrem
d’una corda d’espirals.
M’empasso el bosc i mossego
la calç que venia dels teus llavis.
Desviure’s enmig del verd i del secret
embadalit, negre i arrissat del do
que m’ha omplert de saliva i temps.
A la cara hi duc un cau d’onades
i el vent que hi has deixat caure;
és com si existís una revelació posterior
que no pot deixar de ser el que és:
premonició de l’acte segon.
Vés al poema sencer

Peso el bé

Peso el bé i el mal en una balança

mentre els justos fan silenci amagant-se

els jutges fan jocs de mans amb diners

els monjos fan girs de peus als carrers

i el batlle sermoneja el vagabund.


Els amics es troben a l'hora en punt.
Vés al poema sencer

Un home amb bicicleta

Ell estava orgullós i alegre
i se’n tornava, un cop i un altre,
amb la bicicleta cap a la pensió.
Hi treballava a la cuina;
A canvi, el deixaven dormir a les golfes.
A mitjanit se’l veia al bar de la plaça.
Bevia a cor què vols,
no enganyava a ningú.
Una vegada m’explicà que només recordava
tres paraules ofegades a la sorra.
Tothora somreia i feia que sí,
que no, que més tard... amb moviments
massa expressius que semblaven bromes
de pallasso sobreactuat.
Ell estava orgullós i alegre
de venir al bar i asseure’s amb nosaltres,
de prendre una cervesa i portar-nos també
diaris francesos que no llegíem
i revistes de dones.
L’estiu passat ja no el vèiem.
Sempre havíem cregut que algun dia
recuperaria la veu.
Vés al poema sencer

Dimarts o dimecres

Ahir vaig veure com aquell que posava
les mans dins del contenidor blau
trucava a les portes dels cinemes.
Després provà d’estomacar a una vella
amb una ampolla de plàstic.
El separàrem entre uns quants.
Havia begut, tenia un alè mortuori
i rabiós com d’ombres espantades.
El vaig seguir de prop; no rebutjà
la meva companyia. Un altre cop
provà d’empaitar una dona que coixejava
mentre em mirava de cua d’ull
esperant que reaccionés. El vaig seguir.
Ja al seu costat li vaig lloar la seva força
i no s’atreví a contestar-me.
Vés al poema sencer
Més poemes

Articles de Ricard Mirabete

Més articles