Marina Antúnez

Seré arbre un xic més

Fins que m’arrenquin les arrels
seré soca, sava, fel,
xoparé fulles tendres de mandra
per fer-ne papirs de versos nous
i lleugers com el vent.
 
Vindrà un dia, dos i tres més,
un mes, cinc, dotze, i molts més
i seré arbre un xic més
aixoplugat sota núvols i estrelles
fins que m’arrenquin les arrels.
 

Altres poemes de Marina Antúnez

Foc a Notre Dame

La farina i la fusta fan crosta
el fang i la sang fan crosta
el foc fa crosta al fang
la farina i la fusta
i obre en canal la crosta
i fa sang.
Vés al poema sencer

Abril

Mes de dracs, roses i pèsols,
vermells pujats, verds vius i besos,
bitxos petits, pigats, volen sorpresos
sobre jardins daurats i cels estesos.
 
Extens llit de roselles, margarides i gira-sols,  
la vida es prepara per la gran bacanal,
quin descarat excés tribal,
cromatisme verbal.
 
Vés al poema sencer

El llarg aterratge

A l’altre costat del doble vidre
la finestreta no s’obre,
l’ombra de la càpsula pinta l’asfalt
i desdibuixa el llibre.
 
Sento la comporta que s’obre
i les rodes trepitgen, fregades,
l’arribada que no vola,
la que es cronifica.
 
A l’altre costat del doble vidre
ja no hi ha cel blau ni boira
hi ha llums artificials i plou,
no em plau aquest aterratge.
 
Vés al poema sencer

Any nou

Amb l’última llum del fanal
llenço la clau per l’embornal,
deixo la casa i em llenço al buit,
adéu, 2018.

És d’hora, massa d’hora, potser,
el sol no es lleva, romancer,
però tornar enrere no faré
car hi tinc marcades les petjades.

I ara què, me’n vaig o vinc
depèn del temps, si convé,
ja és això el no saber
sinó no decidir-se encara.

Bon any nou.
Vés al poema sencer
Més poemes