Marina Antúnez

Ferida

Com la nau que s’esqueixa
quan els anys fan solcs al fang
i obre ferida del seu ventre,
a cor obert, de bat a bat.
l’estella ha quedat, com el llamp,
al mar clavada
i resta silent, flotant,
sense coordenada.
 
El temps dansant, dins l’aigua calmada,
no coneix els dies ni els anys,
avui els peus fan pessigolles
a les pedretes dansant,
i una estella treu el cap, d’entre l’arena,
no l’he vist quan he passat
s’ha clavat entre les ungles
I no porto esparadrap.
 

Altres poemes de Marina Antúnez

Ennuegada

Mallot de fils i cordes que m’escanyen massa fort,
ràfia i estrassa nuades com quists a la pell segada
i crits ofegats massa temps a la bugada.
 
Puc fer del pom de porta un pom de flors?
d’olors i nous colors, vius,
i amb tendres poncelles?
 
Que no vull cambra fermada
ni m’ennuegui veu closa i vetada
de dins i defora, com deformada.
 
Fins que el sol no mori enllà
faré forta l’esperança
que ara m’ix ennuegada.
 
Vés al poema sencer

Vergonya

Caic a l'esvoranc altra vegada,
sota terra ben a sota terra,
fonedissa la pell, les entranyes
i fins s'hi esmuny endintre l'ombra,
ser pols, ser boira, calç i sofre,
i que mori per fi la vergonya. 
 
Vés al poema sencer

Foc a Notre Dame

La farina i la fusta fan crosta
el fang i la sang fan crosta
el foc fa crosta al fang
la farina i la fusta
i obre en canal la crosta
i fa sang.
Vés al poema sencer

Abril

Mes de dracs, roses i pèsols,
vermells pujats, verds vius i besos,
bitxos petits, pigats, volen sorpresos
sobre jardins daurats i cels estesos.
 
Extens llit de roselles, margarides i gira-sols,  
la vida es prepara per la gran bacanal,
quin descarat excés tribal,
cromatisme verbal.
 
Vés al poema sencer
Més poemes