Marina Antúnez

Nua

Somnàmbula deambula sola
sona Bach al pis de la veïna
baixa l’aigua, canonada percutida,
el terra xop de llàgrimes que sordes cauen,
galta avall.
 
Sense llum s’arrossega d’esma
silent, perdent la dignitat que queda
si es queda, dreta o torta,
si es mou cau altra volta al solc que ha fet,
cegament.
 
No es mou, quieta, ben quieta
que si es gira es veu morta
en el marc d’un present sense porta
i amb el passat enganxat a la pell
descaradament nua, i absent.
 

Altres poemes de Marina Antúnez

Foc a Notre Dame

La farina i la fusta fan crosta
el fang i la sang fan crosta
el foc fa crosta al fang
la farina i la fusta
i obre en canal la crosta
i fa sang.
Vés al poema sencer

Abril

Mes de dracs, roses i pèsols,
vermells pujats, verds vius i besos,
bitxos petits, pigats, volen sorpresos
sobre jardins daurats i cels estesos.
 
Extens llit de roselles, margarides i gira-sols,  
la vida es prepara per la gran bacanal,
quin descarat excés tribal,
cromatisme verbal.
 
Vés al poema sencer

El llarg aterratge

A l’altre costat del doble vidre
la finestreta no s’obre,
l’ombra de la càpsula pinta l’asfalt
i desdibuixa el llibre.
 
Sento la comporta que s’obre
i les rodes trepitgen, fregades,
l’arribada que no vola,
la que es cronifica.
 
A l’altre costat del doble vidre
ja no hi ha cel blau ni boira
hi ha llums artificials i plou,
no em plau aquest aterratge.
 
Vés al poema sencer

Any nou

Amb l’última llum del fanal
llenço la clau per l’embornal,
deixo la casa i em llenço al buit,
adéu, 2018.

És d’hora, massa d’hora, potser,
el sol no es lleva, romancer,
però tornar enrere no faré
car hi tinc marcades les petjades.

I ara què, me’n vaig o vinc
depèn del temps, si convé,
ja és això el no saber
sinó no decidir-se encara.

Bon any nou.
Vés al poema sencer
Més poemes