Marina Antúnez

Vora l'aigua

Com el mar que abraça el sol rere l’horitzó blau
el tiet s’asseu a la popa de la nau
i amb mans cansades subjecta una canya vella, 
mirant la mar, que s’allunya mentre un peix neda,
la llum groga ara ja és roja i decau,
i ell jeu tranquil, i somriu, perquè el raig de sol s’ha fet suau,
ja fa falta menys per tornar a estar amb ella,
la lluna més blanca, la més bella.



* Per al meu tiet Jordi

Altres poemes de Marina Antúnez

Ennuegada

Mallot de fils i cordes que m’escanyen massa fort,
ràfia i estrassa nuades com quists a la pell segada
i crits ofegats massa temps a la bugada.
 
Puc fer del pom de porta un pom de flors?
d’olors i nous colors, vius,
i amb tendres poncelles?
 
Que no vull cambra fermada
ni m’ennuegui veu closa i vetada
de dins i defora, com deformada.
 
Fins que el sol no mori enllà
faré forta l’esperança
que ara m’ix ennuegada.
 
Vés al poema sencer

Vergonya

Caic a l'esvoranc altra vegada,
sota terra ben a sota terra,
fonedissa la pell, les entranyes
i fins s'hi esmuny endintre l'ombra,
ser pols, ser boira, calç i sofre,
i que mori per fi la vergonya. 
 
Vés al poema sencer

Foc a Notre Dame

La farina i la fusta fan crosta
el fang i la sang fan crosta
el foc fa crosta al fang
la farina i la fusta
i obre en canal la crosta
i fa sang.
Vés al poema sencer

Abril

Mes de dracs, roses i pèsols,
vermells pujats, verds vius i besos,
bitxos petits, pigats, volen sorpresos
sobre jardins daurats i cels estesos.
 
Extens llit de roselles, margarides i gira-sols,  
la vida es prepara per la gran bacanal,
quin descarat excés tribal,
cromatisme verbal.
 
Vés al poema sencer
Més poemes