Gabriel Ferrater

A través dels temperaments

Uns pins massa sensibles es revinclen
deixant sentir com se saben patètics
mentre compleixen aquest deure líric
d'expressió del vent, que arriba net.
Les arrels cruixen sordes, i les branques
exulten de dolor, per proclamar
que és greu que bufi l'esperit. El vent,
quan surt del bosc, va tot podrit de queixes.

Altres poemes de Gabriel Ferrater

El lleopard

Llotges obertes a la mar daurada.
Falcons de coll febril. Noies pageses,
per venir a l'alcova del senyor,
porten collars, arracades i anells
d'or hieràtic. Clergues nus d'acer,
óssos tentinejant entre els tapissos,
riure de llima del foll. Els grans porcs
et duien a l'ullal l'estrip de mort,
i la mà teva els ha arrencat l'escrot.
Llunes i flautes dins els teus jardins.
No hi pensis més. Esperes la visita
del teu diner. Guantat com sempre, gris,
t'ha de llegir les xifres que per tu
són la Llei. Si ho demanes, amb veu sorda,
repassarà la llista de les coses
que ell, el submís, et permet. Potser sí
que en un extrem del parc, pots fer posar
la gàbia, i tenir-hi un lleopard.
Cridar l'atenció? No gens. El xòfer
li donarà el menjar. Cada matí
tu hi aniràs, a escoltar com s'escruixen
costelles de vells pencos. Tot el temps
fumaràs àvid, i tornat a casa
tindràs pressa a passar-te per les mans
molta aigua de colònia. Les bèsties
puden tan fort. Hauràs d'apujar el sou
del xòfer. Ara sap, cada matí,
que al cor del ric hi grunyen passions
ennuegades com les que ell, de nen,
sentia rogallar en la nit dels mísers,
quan dormia a la cambra dels seus pares.
Vés al poema sencer

La vida furtiva

Segurament serà com ara. Estaré despert,
aniré amunt i avall pel corredor. Com un minador
que surt d'un pou, em pujarà
des del silenci de tota la casa, brusc,
el ronc de l'ascensor. M'aturaré a escoltar
el bufeteig de portes de metall, i els passos
del replà, i endevinaré l'instant
que arrencarà a tremolar l'angúnia del timbre.
Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut,
que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot.
Vés al poema sencer

Dues amigues

Tant de sol als turmells,
de mar llisa i daurada.
Agafades de mans,
no es diuen res. Carrers
d'homes rancuniosos
perquè no hi ha cap home
com ells, que elles coneguin.
Ara no van enlloc.
Tornen del sol. Travessen
tardes llargues, carrers
de mots incomprensibles.
No s'enduen records.
Volen només saber
que s'agafen de mans
i van juntes, per un
carrer de l'estranger.
Vés al poema sencer

El secret

Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim
estiu. De bon matí, abans que el telèfon
no ens cridi a platja o bosc, ens n'anirem.
Prendrem el tren més lent, i baixarem
a la tercera estació, en un poble
de terra sense verds. El disc vermell
d'una taverna ens donarà el senyal.
Creurem. Ens asseurem, i tot el dia,
mirats pero sense mirar, ens prendrem
la tèbia cervesa del silenci.
Tornarem ben segurs que cap record
no ha nascut en nosaltres. Quan trobem
el primer amic, comprendrem que aquell dia
ha estat el del prodigi, que s'han dit
el mot senzill i just, i tothom riu.
Riurem també, i guardarem el secret.
I sobretot després, quan els turmenti
d'haver-se descobert que no es volien
tal com eren i hauran tornat a ser,
i s'agermanin tots en l'odi mutu,
callarem. Que no sàpiga ningú
que no vam dir ni sentir res. Que puguin
odiar-nos també, fraternalment.
Vés al poema sencer
Més poemes