Marina Antúnez

El llarg aterratge

A l’altre costat del doble vidre
la finestreta no s’obre,
l’ombra de la càpsula pinta l’asfalt
i desdibuixa el llibre.
 
Sento la comporta que s’obre
i les rodes trepitgen, fregades,
l’arribada que no vola,
la que es cronifica.
 
A l’altre costat del doble vidre
ja no hi ha cel blau ni boira
hi ha llums artificials i plou,
no em plau aquest aterratge.
 

Altres poemes de Marina Antúnez

L'oracle del Jordi

Amb els ulls clucs deixes que la nit t'acotxi
des de fa un any ja, cada nit,
amb el seu llençol humit.
 
Engrapes amb força i al vol
el primer raig de llum de sol, cada matí,
quan s'acosta cap aquí.
 
Al migdia mandreges,
sobretot ara que, amb la calorada,
tens l'estona ben assedegada.
 
A mitja tarda tens visita
de la fagina, l'esquirol, la merla o el cabirol,
i si és diumenge, fins del cargol!
 
Quan es fa fosc, abans d'acomiadar-te,
amb la mà estesa demanes l'últim ball
i amb els ulls clucs, nosaltres,
ballem amb tu fins que ens venç el badall.
 
 
 
Vés al poema sencer

Les muntanyes són elles

A casa, la iaia em va ensenyar a buscar bolets; la mare, espàrrecs. 

La tieta feia ramets de flors, i la cosina, amb el gos al riu ballava.

Ma germana passejava entre vinyes amb sa filleta, que al seu darrere guaitava el mar.

Les amigues em van regalar tantes adolescències al bosc que mai les hauré acabades. Les estimades, muntanyes altes i nevades, i camins oberts a nous horitzons.

Ma filla m’ha fet arbre, i n’ha fet florir les branques i créixer les arrels.

 

A elles, a totes, els ho dec. L’abraçada més sagrada.

Vés al poema sencer

Clorofil·la

Del verd tendre de poncella
se'n fa el roig de la rosella,
treu el cap per primavera,
s'obre al cel la meravella.

Clorofil·la que s'enfila,
natges a la gatzoneta,
ramellet de mà i floreta
torno amb vitamina a vila.
Vés al poema sencer

Esquinç

Porto posat l’esquinç al peu sense sutura
marejant metges i perdius i això no es cura.

La sang s’ha cuit fins a tornar-se dura
i passa el temps i passa i això no es cura.

Camí de massa ampla tessitura
estintolada encara sobre la corda insegura.

En aquest devenir no hi ha dretura
esquerdats gemecs i això no es cura.

Del desig de curar-me en tinc fretura
i del vestit que estreny en desfaig la costura.

Sentint fred a la pell i ja tota nua
obro les mans, les ales, per agafar altura.

Sense tocar de peus a terra curaré la malura
a veure si així això es cura. 
Vés al poema sencer
Més poemes