Marc Freixas

Tu, art

Tu, art,
que et passeges
per dintre meu...,
que fas meravella
de la creació,
i estimes sense condició
a qui se t'apropa per admirar-te.
Tu, art,
que et fas paraula
i transformes les coses,
i fas d'aquest poema
una bellesa inesperada.
Ets la meva petita esperança,
el meu desig primer d'inspiració,
la raó del començament
de la meva pròpia existència.
Perquè sé que sense tu no sóc ningú.

Altres poemes de Marc Freixas

Però tu

Però tu, que també sóc jo,
parla'm de fer-me la casa.
Que comenci per les passes, 
que segueixi el seu curs,
que tot vagi com ha d'anar
Després torna el meu jo,
que ja sé que també ets tu,
i em demano les arrels,
que són per on tot es refà
amb el lloc de viure.
Vés al poema sencer

Retrobar

Retrobar
és trobar el poema
després de descriure 
el seu llarg paisatge.
Com saber-nos vius
a través de l'entorn,
que és escriure
aquesta descripció.
Però retrobar
també és tornar de l'amor, 
no només amb les paraules.
Vés al poema sencer

No conec el límit

No conec el límit
de la cruel duresa
que volen imposar-nos.
No sé on és la desraó.
No trobo enlloc la tristesa
que cerco a deshora
i a l'esquena.
Podria ser
que totes les coses 
fossin només
una mala estona.
El cos se'm cansa
just després de treballar...,
just on comença a créixer
aquella intensitat salvatge
de sentir-se viu en plena mort.
Però podria ser
que totes les coses
fossin només
una mala estona.
Continuo sense conèixer el límit.
Continuo sense saber on és la desraó.
Vés al poema sencer

Com és el verd

Com és
el verd de qualsevol parc
per on la gent hi passeja
cercant la calma i el silenci?
Hi ha aquesta mena de tranquil·litat?
Penso que tot
és com volem que sigui,
i aquest poema,
ple com el vent suau
que l'acompanya, 
m'ho acaba de dir
i escriure
i confirmar.
Vés al poema sencer
Més poemes

Articles de Marc Freixas

Més articles