Altres poemes de Narcís Comadira

Escarabats

Lents, lluents,
per les coves més fosques
que ells mateixos excaven,
fan camí consirosos.
Senten l'altra presència?
Altres èlitres durs?
Dubten, retrocedeixen,
tots amb el seu fardell.
De cop,
hi ha un refrec instintiu.
Goig o dolor? S'ataquen
acarnissadament,
llancen sucs verinosos.
Una dansa macabra
de taüts xarolats.
Hi ha qui perd i qui guanya.

Tu mira-te'ls: recorda
que també et són germans.

Vés al poema sencer

Primavera anglesa

No és que un sol massa feble
filtrant-se entre aquests oms de fulla tendra
pugui fer-me enyorar primaveres més clares:
aquí l'herba esplendent i el vellut de la molsa
tenen llum permanent
i bé poden
recolzar passions amb perfum de jacint
o amb els pètals alats dels narcisos.
Lent, el canal discorre, quasi immòbil,
com si volgués quedar-se
la imatge pacient del pescador,
la trèmula frisança del bedoll,
o el núvol.
Res del món no existeix fora d'això,
fora d'aquesta
lentitud aparent
amb què se'n van les coses.
(Que punyent ens semblarà el dolor
amb aire nou i ocells entre els lilàs.)
Però el món va seguint el seu camí.
L'estudiant
ha tancat el seu llibre i es distreu
sembla que amb un bri d'herba.
Però és tot el món que el distreu,
la transparent cortina de sofriments i afectes
que li priva
de llançar-se al somriure esplendorós
d'uns instants que sap breus i que, amb tot,
són els únics feliços.
Vés al poema sencer

El temps

Tot el país cobert,
bromes al nord, als fondals.
Alguna ullada de sol
a muntanya, al migdia.
Pluges al litoral. Al cor,
com sempre, maregassa.
Vés al poema sencer

Follia

Per què afegir més desordre a aquest món?
Jo solament aspiro a donar un poc de forma
al llenguatge i la imatge.
Vana follia, ho sé. I, tanmateix, no paro.
Vés al poema sencer
Més poemes