Marina Antúnez

Ennuegada

Mallot de fils i cordes que m’escanyen massa fort,
ràfia i estrassa nuades com quists a la pell segada
i crits ofegats massa temps a la bugada.
 
Puc fer del pom de porta un pom de flors?
d’olors i nous colors, vius,
i amb tendres poncelles?
 
Que no vull cambra fermada
ni m’ennuegui veu closa i vetada
de dins i defora, com deformada.
 
Fins que el sol no mori enllà
faré forta l’esperança
que ara m’ix ennuegada.
 

Altres poemes de Marina Antúnez

Corsecada

Aquí on algunes paraules són reals trio una pedra on jaure.
I deixo que passin les hores. Tic-tac, tic-tac, tic-tac. I prou. Silenci.
Pensar: qui soc? Què vull? D’on vinc? A on vaig?
 
Les flors que abans regava s’han corsecat
i amb la manca d’humitat han perdut la vida.
Els pètals marcits s’han rendit. Destí fatídic.
 
Desapareixen pel vent, i pel temps, i per la desídia.
Corsecat el vent, el temps, la desídia i el cor.
Tristesa sense llàgrimes.
 
I de sobte, una boira espessa cobreix el cel i entre la pluja.
I em xopa la cara. De gotes que ara són llàgrimes.
I ploro. Molt. Profundament.
 
A la terra molla, al cap d’uns dies, s’hi enfila una tija.
Com un riu. I reneix una flor. La vida,
l’únic riu del món amb més d’un corrent d’aigua.
 
Vés al poema sencer

Vergonya

Caic a l'esvoranc altra vegada,
sota terra ben a sota terra,
fonedissa la pell, les entranyes
i fins s'hi esmuny endintre l'ombra,
ser pols, ser boira, calç i sofre,
i que mori per fi la vergonya. 
 
Vés al poema sencer

Foc a Notre Dame

La farina i la fusta fan crosta
el fang i la sang fan crosta
el foc fa crosta al fang
la farina i la fusta
i obre en canal la crosta
i fa sang.
Vés al poema sencer

Abril

Mes de dracs, roses i pèsols,
vermells pujats, verds vius i besos,
bitxos petits, pigats, volen sorpresos
sobre jardins daurats i cels estesos.
 
Extens llit de roselles, margarides i gira-sols,  
la vida es prepara per la gran bacanal,
quin descarat excés tribal,
cromatisme verbal.
 
Vés al poema sencer
Més poemes